JUTGE I PART

Veure com està actuant el Tribunal de Comptes permet saber fins a quin punt alguns estan disposats a arribar amb tal de reprimir els que han pogut, o no, posar en risc la indissoluble unitat de la nació espanyola… Es tracta d’una actuació roïna i obertament abusiva que només persegueix generar un dany, aquest cop patrimonial, a qui aquests escollits indiquen com a responsables de posar en perill el món que aquest exclusiu grup de pròcers ha considerat que és l’ideal.

He dit més d’una vegada que al nostre entorn no existeix un òrgan com el Tribunal de Comptes espanyol; si més no, un que confongui i contingui competències tan variades que, totes juntes, són incompatibles no només amb qualsevol estat democràtic i de dret, sinó també amb el dret de la Unió.

A ningú se li escapa que qualsevol estat necessita un òrgan de fiscalització, també en té un la Unió Europea, però aquí no s’està abominant de l’existència d’una entitat d’aquestes característiques, sinó d’una que reuneix tots els mals de la llarga tradició repressiva espanyola i que, alhora, quan ens volen vendre que els problemes s’estan resolent, fa la seva aparició per expropiar il·legalment els que, en la seva majoria, no han pogut tocar per la via penal.

Ser jutge i part és, en essència, el gran poder de què disposa aquest tribunal que ves a saber com fa els comptes i que, fins ara, sempre s’ha cregut en possessió d’un poder omnímode que els permet perdonar els errors a uns –els seus– i desplomar sense cap causa els altres –els enemics.

Segurament, quan van planificar una actuació tan perversa van fer la mateixa anàlisi que el més ranci nacionalisme espanyol ha anat fent des de fa anys i que parteix de la premissa que la Terra és plana… I no ho és.

Pensar que en aquesta ocasió la resposta seria la de sempre, no només és partir d’una premissa equivocada –la Terra no és plana–, sinó que implica no haver entès res del que des de l’exili s’ha anat fent aquests últims gairebé quatre anys.

La internacionalització del conflicte també abraça les actuacions expropiatòries, i com ha succeït amb altres matèries, que pensaven que eren de l’exclusiva competència interna espanyola, amb el Tribunal de Comptes passarà el mateix i es veuran arrossegats no només al desprestigi sinó, segurament, a importants repercussions en els seus propis patrimonis.

No es pot pretendre actuar com si d’una colònia es tractés i, a més, pensar que aquest comportament no tindrà conseqüències; les coses ja fa molt temps que no funcionen així, i això és un fet que, fins i tot des de l’atalaia del Tribunal de Comptes haurien de tenir clar.

En qualsevol cas, el que no estan mesurant aquells que estan aclamant l’ànim depredatori del Tribunal de Comptes és que els criteris que estan intentant implantar són, a més, extrapolables a qualsevol altre tipus de gestió pública.

Si s’admet que un òrgan d’inspiració i esperit colonial pot determinar quines polítiques públiques són admissibles i quines no, aleshores s’està deixant a les seves mans el control de l’activitat dels diversos executius –estatal, autonòmic i municipal–, quan el mateix control correspon, sens dubte, a altres poders de l’Estat com és el cas del legislatiu pel que fa al govern central o del Parlament pel que fa al govern de la Generalitat.

Els precedents, quan se sustenten en actuacions repressives, sempre ens arrossegaran a escenaris poc democràtics i que, finalment, s’acabaran tornant en contra dels de sempre.

Un bon exemple va ser el silenci còmplice de la progressia castellana respecte al cas del president Torra i, només quan un jutjat de Sevilla ha aplicat el mateix criteri establert amb el deposat president per obligar a retirar una bandera LGTBI, és quan s’han adonat de la perversitat del precedent.

El Tribunal de Comptes podrà fer el que vulgui, n’estem segurs, però nosaltres també som lliures d’actuar, amb tots els recursos legals disponibles, per defensar els drets dels afectats allà on considerem més oportú fer-ho i que, com ja hem demostrat, no serà en aquesta banda dels Pirineus sinó a l’altra.