El voraviu

Ha quedat clar, clar, clar. Encara que dijous el ministre de Seguretat Social ens la va entrar amb molta vaselina i va dir-nos que hauríem de triar entre “un ajustament moderat” de les pensions o “treballar una mica més”, mentalitzem-nos que la dicotomia és falsa. Mentalitzem-nos que això anirà d’una “rebaixa considerable” o “treballar de més com uns matats”. És el que hi ha al darrere de l’espectacle en dos actes que ens ha ofert José Luis Escrivá. Primer acte, dijous: entrevista a TVE i tot allò dels “baby boomers”, el “factor de sostenibilitat” i el nou “mecanisme d’equitat intergeneracional” que ens va temptar de posar-li com a cataplasma al clatell. Però ara resulta que avui, divendres (segon acte), en roda de premsa, ens diu que tot el que havia sortit per aquella boca d’infern dijous era “un parlar en veu alta”, que no va tenir “el millor dia” i que “no va saber transmetre adequadament certesa”, ja que va parlar “d’una cosa que encara està per definir”. Entre altres fineses, resulta que govern i agents socials tenen marge fins al 15 de novembre per acordar el nou mecanisme. Així què? Creiem que el ministre és tan dròpol per parlar “en veu alta” a TVE? Ara que no ens sent ningú, oi, ministre? És tan soca per donar per feta una negociació amb sindicats i patronal a la qual li falten cinc mesos? De veritat vol que ens creiem que no va tenir el seu millor dia? Com li diria l’àvia Neus, vagi a robar al camí ral!

Aquest filòsof de butxaca en què es transforma periòdicament Pedro Sánchez ha anat envalentit al congrés federal del PSOE que han fet avui a Madrid per presumir de “l’empatia” que, segons ell, representa la concessió dels indults, i per donar-nos una altra lliçó de pensament modern i políticament correcte elaborat ad hoc per a l’ocasió. La primera llumenera socialista, que ha sentenciat que el PSOE “és el partit de l’esperança”, ens ha avisat que “la independència és cosa del segle passat” i ha comparat la decisió dels indults amb grans decisions com el final d’ETA (!?). Cosa del segle passat, la independència! Altre cop la dèria de fer passar el diferent per vell i caduc, per incapaç d’entendre els nous temps. I una bona part de raó té, és clar, perquè en usar un polsim de veritat és on radica l’èxit de la demagògia. És clar que l’anhel d’independència (independències individuals i independències col·lectives) és del segle passat. I del segle XIX. I del segle XVIII. I del segle XVII. És dels segles dels segles. De tots els segles de després de Crist i també dels d’abans. I ho continuarà sent, perquè és la condició humana. És la història de la humanitat, i ho continuarà sent en el XXI i en els que vinguin. Espanya això ho sap bé, o ho hauria de saber, encara que, com deia l’àvia Neus, es fa el boig per no pagar el metge. Quants segles fa que viuen independències? Quantes n’han viscut? I no han acabat!

El vicepresident de la Generalitat, Jordi Puigneró, ha reclamat públicament que s’elabori un pla B a la taula de diàleg perquè com han repetit manta vegades la gent de Junts no hi té gaire confiança, en la taula, i no vol que el juny del 2023, quan acabin els dos anys que s’han donat, es tornin a trobar tots en pilotes. Així d’entrada, és una reclamació que costa d’entendre, perquè si hi ha algú que ha de tenir una proposta alternativa que es pugui transformar en un pla B són precisament ell i la seva organització, mig govern de Catalunya. Jo hi comptava, vaja, que el tenien, un pla B, i més sent tan crítics com són amb el pla A. Però si ara surt a reclamar-lo (també se’l podria autoreclamar) és que no el deuen tenir, perquè si el tinguessin el fet lògic seria que el presentessin perquè els ciutadans ens quedéssim tranquils. De fet semblaria lògic que, per dubtes que tingui, el vicepresident del govern s’escarrassés a explicar-nos bé aquest pla A que han pactat seguir durant dos anys en lloc de mostrar tant tremendisme (“Fiar-ho tot només al pla A seria un suïcidi”) amb la falta d’un pla B. Entre altres coses, la taula de diàleg no sembla un pla A, sinó un passar dies per empènyer anys, que diria l’àvia Neus. Fixeu-vos si té poc a veure amb un pla A la taula de diàleg, que ara s’hi vol asseure també el president d’Aragó, Javier Lambán, perquè ha de vetllar, diu, pels interessos de la seva comunitat. Se’n foten de nosaltres anant i tornant.

He escoltat avui amb deteniment i molt de respecte, sobretot molt de respecte, els raonaments de Carme Forcadell per avalar els dos anys de diàleg i concòrdia. L’expresidenta de l’ANC i del Parlament assenyala que “res indica que la via unilateral tingués èxit i que res indica, quatre anys després, que ara en tingués, perquè no ha canviat gaire res”. No entra a analitzar les causes del fracàs, perquè diu que li falta informació, però no deixa cap escletxa en el raonament i en la seva posició. “El 2017 es va provar la via unilateral i no va anar bé. Es va crear molt dolor i frustració i ara estem en aquesta altra via. Provem com va i després parlem-ne.” És a dir, que Carme Forcadell defensa el marge de dos anys de la taula de diàleg i recorda que la via unilateral “va sortir malament”. Estic amb ella amb el marge de dos anys, encara que no tinc cap confiança en la taula de diàleg. “Provem com van aquest dos anys” i després parlem-ne, diria jo. El marge de dos anys el necessitem per guarir ferides, les múltiples ferides de tot tipus que ens han infligit i ens infligeixen, després del 3-O del 2017, un adversari desbocat i, de vegades, el foc amic. El que no puc compartir és que la via unilateral sortís “malament”. Quina via unilateral? La independència proclamada i suspesa en el mateix moment de la proclamació? Això és la via unilateral? Va anar malament, és cert, presidenta; però la via unilateral no es va usar. Està per estrenar.

Dilluns vaig viure la que segurament serà l’experiència més reconstituent d’aquests dos anys de diàleg i concòrdia dels quals (llamp me mati, que diria l’àvia Neus) no en traurem gaire res més que monòleg unionista. Dilluns vaig poder abraçar la Dolors Bassa a la redacció d’El Punt Avui. Res organitzat. Res barrat. Res dirigit. Res concertat. Res limitat. Res quadriculat. Tot al contrari que les dues darreres vegades que ens havíem vist, les dues entre reixes, i refregant contra un vidre fred els palmells de la mà com a detall més humà possible que ens estimàvem i que avorríem aquella injustícia. Que avorríem, sobretot, que en uns minuts giraríem cua sobre les nostres passes, nosaltres cap a fora i la Dolors cap al seu catau, i que aniríem sentint totes les barralleves que s’anirien tancant, físiques o electròniques, al cervell i al cor. “El pitjor vindrà ara, quan marxeu”, ens va dir la primera vegada. Dilluns no comptava amb ella quan vaig entrar a la redacció. S’havien citat amb l’Anna Puig per a l’entrevista que demà publicarem. Ja la vaig intuir abans d’entrar a la sala gran de redacció. En entrar em va quedar d’esquena. Tot explosió. Tot alegria. Buscaven un marc adequat per a les fotografies. “Dolors”, vaig cridar-la. Ja hi era, al costat, i ens vam abraçar. No hi havia vidre. “Que diferent de veure’ns allà dins”, va dir. Em vaig emocionar i vam atropellar una conversa d’uns minuts de la qual vull remarcar el final: “Sigues feliç, Dolors.”

Com escrivia avui molt oportú, clar i concís el director d’El Punt Avui, “el rei es retrata sol” quan per penjar el seu retrat al saló de plens ha de ser manat per sentència del TS, que en ratifica una del TSJC que ja en ratificava una altra del jutjat d’instrucció. Com t’aprecien, paio! D’això se’n diu predicament, i és la conseqüència lògica de la gran estimació que la ciutadania sent per tu, i de l’eufòria que genera la institució. Quadra perfectament una dita de l’àvia Neus. “Per força, els pengen”, deia. Vet aquí! De totes maneres, i vista la mala llet que acostumen a gastar els aires que baixen del Suprem, el rei s’haurà d’acabar penjant al saló de plens després d’uns tràmits judicials que en el cas de Barcelona han durat set anys. S’haurà de penjar el rei en un lloc preferent, com mana el reglament. Veurem quin anecdotari arribarà a donar la penjada d’en Felip als 947 salons de plens catalans. Em comenta un alcalde que ell se’l posarà just al clatell, a la presidència de la sala. Passa que per davant hi haurà de desplegar una pantalla des del sostre per a PowerPoints –transparències i filmines, que dèiem abans–. Un altre d’un municipi més petit, que no té pressupost per a projector, també el posarà a la presidència, però del saló de plens, n’ha de fer magatzem, i ha arribat a un acord amb el bar del poble per fer reunions i projectar PowerPoints, transparències i filmines a la pantalla on dimarts van veure caure la selecció espanyola.

El gran retrobament a Waterloo que tan nerviosa ha posat alguna premsa espanyola ha sigut un posat. Res més que això. Ni dona per a més ni s’hi buscava més. Com el dels reis espanyols quan arriben a Marivent. Es retraten somrients i la processó va per dins. Però són professionals i es retraten. A Catalunya no hi ha tradició de premsa del cor, i per això no hi ha tradició de posats. Ni estiuencs, ni familiars, ni institucionals, ni robats (que són aquelles fotos en què han de fer veure que no posen perquè ha de semblar que és robada, encara que no ho sigui). El més famós, el de l’actriu i presentadora Ana Obregón, trenta anys de foto amb biquini i a trencant d’aigua a Mallorca. Al nostre país, s’hi assembla el del conseller d’Economia amb el llapis de memòria (abans muntanyes de paper) quan porta el projecte de pressupost al Parlament. Un ritual amb cap més sentit que el mateix ritual. Puigdemont i Junqueras s’havien de veure. No haver fet el posat dimecres hauria estat un verdader despropòsit. Havíem de tenir la possibilitat de pensar que s’han dit que s’estimen, encara que sigui mentida. Com tenim dret a pensar que les hores que van passar a dins en companyia d’altres poden ser el començament d’una profitosa amistat. Però la veritat és que la fotografia de l’escala (i el tir de càmera en les declaracions de Junqueras) donen la mida justa del que s’han estimat i s’estimen.