“JO VULL LA PAU, PERÒ NO VULL L’OBLIT!”

El vers que encapçala aquest arti­cle és del poeta llei­datà Màrius Tor­res. Sovint ens esfor­cem per tro­bar les fra­ses més apro­pi­a­des per defi­nir una situ­ació o un con­text, però recórrer als mes­tres de la paraula és sem­pre el més encer­tat. Pro­ba­ble­ment, bar­re­jar poe­sia i política pot ser un exer­cici arris­cat; en el temps que cor­ren, diríem que són mals moments per a la lírica. Però no per això hi renun­ci­a­rem. És el mateix que exi­gim als nos­tres repre­sen­tants públics: la capa­ci­tat de con­ju­gar política­ment allò que sem­bla impos­si­ble i la neces­si­tat de tre­ba­llar des del res­pecte cap a objec­tius comuns i col·lec­tius.

I això és el que espe­ren els ciu­ta­dans d’aquest país que, mal­grat tots els recels, han deci­dit ator­gar una nova opor­tu­ni­tat a la taula de diàleg entre el govern català i l’espa­nyol. Una part de la soci­e­tat cata­lana creu que aquesta taula és necessària però, alhora, sap que el govern espa­nyol no ava­larà un referèndum pac­tat. Per tant, impres­cin­di­ble, sí, però no sem­bla que hagi de resol­dre res.

Pot­ser ser­virà per esce­ni­fi­car, de nou, les diferències entre les dues parts. El pre­si­dent Ara­gonès va defen­sar en la seva presa de pos­sessió que, amb ell al cap­da­vant, s’obria una etapa de diàleg i nego­ci­ació. El que traduït vol dir amnis­tia i auto­de­ter­mi­nació. En canvi, des de Madrid defen­sen que cal des­ju­di­ci­a­lit­zar les rela­ci­ons amb Cata­lu­nya i, amb la boca petita, fan referències al finançament autonòmic o a un nou esta­tut. Amb aquests punts de par­tida i sense la volun­tat d’una inter­lo­cució amb con­ces­si­ons i renúncies, difícil­ment veu­rem avenços sig­ni­fi­ca­tius.

Tot i així, la set­mana del 13 de setem­bre sem­bla que la taula es reu­nirà a Bar­ce­lona i que Ara­gonès i Sánchez apro­fi­ta­ran aquesta escletxa. Però el més impor­tant és que assu­mei­xin que els fra­cas­sos en política també s’han de ges­ti­o­nar. Per tant, si les dues posi­ci­ons no dei­xen entre­veure cap punt de pos­si­ble entesa, la ciu­ta­da­nia no espe­rarà eter­na­ment. Si el pro­blema segueix enquis­tat, el govern català ha d’estar pre­pa­rat per aixe­car-se de la taula i cons­truir un nou embat polític, democràtic i social.

Perquè els indults han con­tribuït a rebai­xar la tensió, però no han solu­ci­o­nat el pro­blema. Ara­gonès i el seu exe­cu­tiu ha de pren­dre deci­si­ons i neces­sita anar més enllà dels setanta-qua­tre dipu­tats inde­pen­den­tis­tes perquè el suport a l’auto­de­ter­mi­nació és supe­rior. Col·legis pro­fes­si­o­nals, enti­tats, sin­di­cats i patro­nals s’han posi­ci­o­nat, els dar­rers anys, a favor d’una votació per deci­dir quin ha de ser l’encaix de Cata­lu­nya a Espa­nya. Un fet que, evi­dent­ment, no s’enten­dria sense el suport del car­rer, d’una ciu­ta­da­nia mobi­lit­zada i poli­tit­zada que ha inten­tat inci­dir en l’agenda ins­ti­tu­ci­o­nal.

Per tant, caldrà donar un cert marge de temps per veure on se situa cadascú, qui­nes pro­pos­tes es fan, quins objec­tius s’esta­blei­xen, a quins pac­tes s’arriba i qui­nes con­di­ci­ons s’impo­sen. A par­tir d’aquí, cada part haurà de retre comp­tes, donar expli­ca­ci­ons i actuar en con­seqüència. I, pel que fa a l’exe­cu­tiu català, sig­ni­fica gover­nar fent nous pas­sos enda­vant en el camí cap a la inde­pendència. Els votants van donar-los aquesta con­fiança i espe­ren veure movi­ments en aquest sen­tit al llarg d’aquesta legis­la­tura.

Si retor­nem a les parau­les de Màrius Tor­res amb què començàvem aquest arti­cle, diu que no es pot obli­dar. Perquè el futur sem­pre es cons­tru­eix amb els apre­nen­tat­ges del pas­sat, amb tots els encerts i errors, amb les difi­cul­tats i els èxits, amb les crítiques i els elo­gis. I és evi­dent que el movi­ment inde­pen­den­tista acu­mula mol­tes dècades de constància, com­promís i sacri­fici. Per tant, seguir dem­peus ja és una victòria. Com ho és seguir tei­xint com­pli­ci­tats i asseure’s a dia­lo­gar. Sem­pre que això no et faci renun­ciar als valors i als ide­als del pro­jecte.

Per tant, quin serà el recor­re­gut de la taula de diàleg? El que siguin capaços de cons­truir tots els actors pre­sents des del reco­nei­xe­ment polític mutu. Perquè si aquesta taula és només una esce­ni­fi­cació, els ciu­ta­dans cata­lans exi­gi­ran expli­ca­ci­ons i el govern haurà de donar una res­posta, moure fitxa o con­vo­car, un altre cop, elec­ci­ons.