“JO VULL LA PAU, PERÒ NO VULL L’OBLIT!”

El vers que encapçala aquest article és del poeta lleidatà Màrius Torres. Sovint ens esforcem per trobar les frases més apropiades per definir una situació o un context, però recórrer als mestres de la paraula és sempre el més encertat. Probablement, barrejar poesia i política pot ser un exercici arriscat; en el temps que corren, diríem que són mals moments per a la lírica. Però no per això hi renunciarem. És el mateix que exigim als nostres representants públics: la capacitat de conjugar políticament allò que sembla impossible i la necessitat de treballar des del respecte cap a objectius comuns i col·lectius.

I això és el que esperen els ciutadans d’aquest país que, malgrat tots els recels, han decidit atorgar una nova oportunitat a la taula de diàleg entre el govern català i l’espanyol. Una part de la societat catalana creu que aquesta taula és necessària però, alhora, sap que el govern espanyol no avalarà un referèndum pactat. Per tant, imprescindible, sí, però no sembla que hagi de resoldre res.

Potser servirà per escenificar, de nou, les diferències entre les dues parts. El president Aragonès va defensar en la seva presa de possessió que, amb ell al capdavant, s’obria una etapa de diàleg i negociació. El que traduït vol dir amnistia i autodeterminació. En canvi, des de Madrid defensen que cal desjudicialitzar les relacions amb Catalunya i, amb la boca petita, fan referències al finançament autonòmic o a un nou estatut. Amb aquests punts de partida i sense la voluntat d’una interlocució amb concessions i renúncies, difícilment veurem avenços significatius.

Tot i així, la setmana del 13 de setembre sembla que la taula es reunirà a Barcelona i que Aragonès i Sánchez aprofitaran aquesta escletxa. Però el més important és que assumeixin que els fracassos en política també s’han de gestionar. Per tant, si les dues posicions no deixen entreveure cap punt de possible entesa, la ciutadania no esperarà eternament. Si el problema segueix enquistat, el govern català ha d’estar preparat per aixecar-se de la taula i construir un nou embat polític, democràtic i social.

Perquè els indults han contribuït a rebaixar la tensió, però no han solucionat el problema. Aragonès i el seu executiu ha de prendre decisions i necessita anar més enllà dels setanta-quatre diputats independentistes perquè el suport a l’autodeterminació és superior. Col·legis professionals, entitats, sindicats i patronals s’han posicionat, els darrers anys, a favor d’una votació per decidir quin ha de ser l’encaix de Catalunya a Espanya. Un fet que, evidentment, no s’entendria sense el suport del carrer, d’una ciutadania mobilitzada i polititzada que ha intentat incidir en l’agenda institucional.

Per tant, caldrà donar un cert marge de temps per veure on se situa cadascú, quines propostes es fan, quins objectius s’estableixen, a quins pactes s’arriba i quines condicions s’imposen. A partir d’aquí, cada part haurà de retre comptes, donar explicacions i actuar en conseqüència. I, pel que fa a l’executiu català, significa governar fent nous passos endavant en el camí cap a la independència. Els votants van donar-los aquesta confiança i esperen veure moviments en aquest sentit al llarg d’aquesta legislatura.

Si retornem a les paraules de Màrius Torres amb què començàvem aquest article, diu que no es pot oblidar. Perquè el futur sempre es construeix amb els aprenentatges del passat, amb tots els encerts i errors, amb les dificultats i els èxits, amb les crítiques i els elogis. I és evident que el moviment independentista acumula moltes dècades de constància, compromís i sacrifici. Per tant, seguir dempeus ja és una victòria. Com ho és seguir teixint complicitats i asseure’s a dialogar. Sempre que això no et faci renunciar als valors i als ideals del projecte.

Per tant, quin serà el recorregut de la taula de diàleg? El que siguin capaços de construir tots els actors presents des del reconeixement polític mutu. Perquè si aquesta taula és només una escenificació, els ciutadans catalans exigiran explicacions i el govern haurà de donar una resposta, moure fitxa o convocar, un altre cop, eleccions.