DES D’UN COSTAT DE LA TAULA

Diumenge passat, en una entrevista a la premsa espanyola, el nou ministre de la Presidència, Félix Bolaños, va afirmar: “L’etapa del procés sobiranista s’està acabant i en comencem una de nova que és la de la recerca de solucions. La concessió dels indults i l’aposta per la via pactada l’han obert.” I, tot seguit, per tal de “concretar” terminis i fixar límits, hi va afegir: “Després de l’estiu ens asseurem a la mesa de diàleg per cercar solucions, però sempre dins de la Constitució i de la llei.” Vet aquí, doncs, que un dels pesos pesants del nou executiu ens va aclarir on ens trobem i cap a on anem. De fet, hi podem posar tota la parafernàlia que vulguem. Podem fer ús del llenguatge de la Transició i parlar de “retrobament”, com va fer Pedro Sánchez a l’escenificació del Liceu; o bé fer servir una terminologia més burocràtica i dir-ne “girar full”, tal com fa Salvador Illa; o fins i tot anar de perdonavides pel món i esperar que l’adversari hagi “après la lliçó”, tal com va fer la nova ministra de Política Territorial. Però, al cap i a la fi, el resultat serà el mateix. Aquesta és l’expectativa que podem trobar a un costat de la taula: s’han acabat les “aventures” i només es podrà parlar del sexe dels àngels. I no hi haurà cap concessió en aquells temes essencials per al sobiranisme: ni amnistia, ni referèndum.

Davant aquest panorama, és evident que la taula de diàleg es convertirà en una escenificació en la qual els actors i les actrius són plenament conscients de com acabarà. Una escenificació en la qual allò més important no seran els resultats (que, previsiblement, no s’obtindran) sinó la capacitat de cadascun dels dos costats de la taula per imposar el seu relat i per reformular la seva estratègia. Es tracta, per dir-ho d’una altra forma, de veure qui s’aixeca primer i què explica quan ho fa. O a la inversa. Davant aquest escenari, tan previsible com necessari, els independentistes hauríem de seguir esforçant-nos per refermar la unitat, reforçar la base i definir una estratègia conjunta. En els últims dies hem vist algunes imatges esperançadores, primer a Waterloo i després a Elna. És en això, més que no pas en una taula abocada al fracàs, en el que haurem de concentrar les nostres energies.