TELEVISIÓ I POLÍTICA

Un dels temes de conversa d’aquesta setmana en el camp de la política recreativa ha estat l’anàlisi i valoració del documental sobre el president Aragonès que han emès a can TV3. No aportaré la meva cullerada sobre el contingut del programa perquè no sabria què més afegir als centenars de comentaris sectaris a favor i en contra que s’han pogut llegir a les xarxes socials i als mitjans de comunicació que disposen de crítics especialitzats en matèria política, en matèria televisiva o en una mica de totes dues coses. I, a més a més, entesos en tot allò que convingui, que és l’especialització que més abunda en els nostres dies. De reportatges més o menys hagiogràfics sobre polítics en general i presidents de la Generalitat en particular, el lliurament Aragonès, el president més jove no ha estat ni el primer ni serà l’últim que veurà la llum televisiva catalana ni mundial.

Si hi ha una particularitat curiosa que almenys a un servidor li ha cridat l’atenció no és el resultat sinó qui ho ha fet. Se’m fa estrany (o, si més no, se m’hauria de fer estrany si acabés d’arribar a Catalunya procedent de Júpiter) que la televisió pública del nostre país, que té greus problemes de finançament i que disposa, 10 amunt, 10 avall, d’una plantilla de 2.400 treballadors, no hagi trobat ningú a la casa per elaborar el documental i l’hagi hagut d’encarregar a una productora externa. D’entre 2.400 ànimes, no hi havia ningú capacitat per fer-ho?

La resposta senzilla és fàcil de pronunciar i consisteix en un monosíl·lab que comença per essa. Però hi ha preguntes subsegüents que són més recargolades. En cas que entre els 2.400 professionals de la nostra, efectivament, hi hagi prou redactors i productors i càmeres i tota la pesca per entomar un encàrrec com aquest, es podria deduir que si no ho han fet és perquè van molt carregats de feina? O potser és perquè, tot i estar disposats a fer-ho, no hi ha hagut ningú que hagi volgut participar en la confecció d’un producte periodístic monitorat des de la comissaria política de torn? O és que la comissaria política de torn ha tirat pel dret sense plantejar-ho per no enfrontar-se a la resposta?

Són qüestions difícils que, si jo fos diputat (ep, no pas dels unionistes sinó dels independentistes interessats en la millora de la gestió pública), posaria sobre la taula en la pròxima comissió de control del Parlament. Perquè, si hi ha dues coses que no ens podem permetre d’una televisió pública que (m’imagino) volem modèlica, l’una és l’escarxofament i l’altra la falta d’independència periodística.