Opinió
L'article de Gonzalo Boye
ELS OBJECTIUS DE PEGASUS
Entre els drets més preuats, i així ho han establert no només la majoria de les constitucions sinó tots els convenis internacionals en matèria de drets fonamentals, es troba el dret al secret de les comunicacions i els que, a la vista de la tecnologia actual, es deriven de la vulneració de tan preuat patrimoni.
Les recents revelacions sobre l’ús del programa Pegasus demostren que, per a alguns, no pocs pel que es veu, la garantia del secret de les comunicacions no és més que un marc de referència que pot, com ha succeït, decaure o deixar-se al marge en funció d’interessos inconfessables però revestits de finalitats suposadament legítimes.
El problema, en aquest cas afegit, és que aplicacions espies com Pegasus, i d’acord amb el que ja han publicat diversos mitjans, no només afecten el secret de les comunicacions, sinó que generen una capacitat invasiva que va molt més enllà.
Segons afirma el diari El País, aquest programa espia “és capaç de tenir accés a tots els racons dels telèfons i d’activar micròfons i càmeres sense que el propietari ho sàpiga”, de manera que la violació de drets va molt més enllà del que és el secret de les comunicacions, afecta el dret a la intimitat personal i, fins i tot, la inviolabilitat de domicili a partir del moment en què aquest sistema s’activa, amb les seves grans capacitats, ja que pot no només registrar converses i revelar la localització, sinó també obtenir imatges d’allà on estigui l’afectat.
La intenció que s’hagi tingut a l’hora de crear aquesta aplicació –suposadament donar resposta a la necessitat de combatre el crim organitzat i el terrorisme– no és causa suficient per justificar la seva existència, ni molt menys la seva adquisició ni l’ús que se li ha donat per part de règims totalitaris o poc democràtics.
La lluita contra el crim organitzat o contra el terrorisme no justifica ni l’ús d’aquest tipus d’aplicacions ni el de cap mètode vulnerador de drets fonamentals, perquè aquest tipus de pràctiques, per molt lloable que sigui la finalitat perseguida, sempre envileixen la finalitat declarada, converteixen en il·legal el resultat obtingut. Aquí s’aplica allò que el fi no justifica els mitjans.
Insisteixo: aquest tipus d’“eines informàtiques” mai generaran “proves” legalment admissibles en dret, de manera que la seva existència, adquisició i ús només es justifiquen des d’una perspectiva policial, de caràcter repressiu, però no judicial. No generen proves perquè un element, perquè assoleixi aquesta condició de convicció, requereix, entre altres coses, haver-la obtingut sobre la base del respecte d’una sèrie de garanties i drets que, pel que coneixem, és evident que el programa Pegasus no compleix.
Si una eina, en aquest cas Pegasus, mai podrà generar proves legalment admissibles davant cap tribunal, per a què s’adquireix una aplicació tan costosa?
Les respostes que se m’acudeixen són múltiples, però cap sembla estar gaire en consonància amb el marc bàsic d’un estat democràtic i de dret; segurament per això hem vist que els estats que apareixen implicats en l’ús de Pegasus no es caracteritzen per pertànyer a la categoria d’estats democràtics.
En qualsevol cas, segurament, l’ús de Pegasus va encaminat a l’obtenció d’informació, de manera i amb finalitat inconfessable, per al seu ús en l’àmbit del que s’anomena “intel·ligència policial”, o a les finalitats de control de determinats ciutadans incòmodes als règims que l’han estat utilitzant.
Qualsevol d’aquestes dues raons per a l’ús de tan perversa aplicació és incompatible amb els principis bàsics d’un estat democràtic.
Per centrar-nos, és important aclarir que la mal anomenada “intel·ligència policial” no és cap altra cosa que informacions, dades o fins i tot “xafarderies” que permeten estructurar investigacions policials, però que no són utilitzables com a proves en cap procés penal i, per tant, cap estat democràtic ha de gastar-se autèntiques fortunes i rebaixar els seus estàndards ètics o morals amb l’única finalitat d’aconseguir “intel·ligència policial”.
Ara bé, si la finalitat era una altra, per exemple adquirir informació íntima d’opositors o “enemics”, una vegada més estem davant d’una actuació incompatible amb qualsevol estat democràtic i èticament reprovable.
El que sabem de Pegasus, per ara, ja és preocupant però més ho és el fet de no tenir una panoràmica completa de com, per qui i per a què s’ha fet servir aquest programa informàtic. Segurament el temps ens aportarà aquestes dades i, davant d’un problema d’aquestes característiques, s’haurà de traçar una línia molt nítida que separi, en funció de com s’abordi el problema, entre demòcrates i totalitaris... l’elecció és senzilla però determinant.
