“DISCIPLINA” OLÍMPICA

La gim­nasta afro­a­me­ri­cana Simone Biles no ha dis­pu­tat ni la final per equips ni la indi­vi­dual dels Jocs Olímpics per pro­ble­mes de salut men­tal. La tra­jectòria de Biles ha estat mar­cada per situ­a­ci­ons de sexisme i racisme que poden haver malmès el seu benes­tar psi­cològic. Més d’un cop, s’ha quei­xat que els jurats pun­tuen més baix del que toca­ria els seus exer­ci­cis més ago­sa­rats. Biles ha estat una de les super­vi­vents que més ober­ta­ment ha par­lat dels abu­sos sexu­als per­pe­trats mas­si­va­ment per l’exmetge de l’equip esta­tu­ni­denc de gimnàstica, Larry Nas­sar.

La reti­rada de la gim­nasta recorda la renúncia de la ten­nista japo­nesa Naomi Osaka a par­ti­ci­par en la pas­sada edició del French Open en negar-se a aten­dre la premsa, un fet que agreu­java l’ansi­e­tat que patia. Osaka ha que­dat eli­mi­nada dels Jocs, fet que ha por­tat molts japo­ne­sos a qüesti­o­nar el seu com­promís amb l’equip naci­o­nal –de pare haitià, no se la con­si­dera “del tot japo­nesa”. Com ja va fer en el seu dia el neda­dor Mic­hael Phelps, Biles i Osaka han posat el trac­ta­ment de la salut men­tal a la pales­tra, a la vegada que han estat les dar­re­res dam­ni­fi­ca­des d’un entorn espor­tiu que cas­tiga amb cru­esa les dones, fins al punt que la femi­nista Mona ElTa­hawy ha fet públic que boi­co­te­jarà els Jocs pels casos de mas­clisme que acu­mu­len.

L’antropòloga Almu­dena Her­nando iden­ti­fica la mobi­li­tat com un ele­ment clau per al desen­vo­lu­pa­ment d’una iden­ti­tat mas­cu­lina que va per­me­tre als homes tant esde­ve­nir indi­vi­dus com domi­nar les dones. Poques pràcti­ques hi ha que garan­tei­xin més auto­no­mia cor­po­ral que l’espor­tiva, i ha estat l’esport una de les àrees que s’han emprat per legi­ti­mar la supe­ri­o­ri­tat física de l’home-mas­cle envers la dona-feme­lla, sota la pre­missa que cada èxit espor­tiu es pot quan­ti­fi­car i cor­re­la­ci­o­nar amb diver­ses vari­a­bles físiques igual­ment quan­ti­fi­ca­bles que són supe­ri­ors en ells.

Si atle­tes homes com ara Mic­hael Phelps i Usain Bolt han excel·lit gràcies, en part, als seus extra­or­di­na­ris atri­buts físics, la tes­tos­te­rona produïda de forma natu­ral per cos­sos feme­lla o inter­se­xu­als, tots del gènere dona, es per­cep com quel­com que ofe­reix un avan­tatge com­pe­ti­tiu injust. A diferència dels trets de Bolt o Phelps, l’alta tes­tos­te­rona en les dones qüesti­ona les arbitràries for­mes d’ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zar la mas­cu­li­ni­tat i la femi­ni­tat, que han con­ver­tit aquesta hor­mona en l’indi­ca­dor que separa inequívoca­ment el mas­cle de la feme­lla humans. Dues atle­tes de Namíbia, Chris­tine Mboma i Bea­trice Masi­lingi, no podran com­pe­tir en les Olimpíades en la cursa dels 400 metres perquè els seus nivells natu­rals de tes­tos­te­rona són supe­ri­ors als per­me­sos. El mateix els ha pas­sat a les atle­tes Cas­ter Seme­nya, de Sud-àfrica; Fran­cine Niyon­saba, de Burundi, i Mar­ga­ret Wam­bui, de Kenya. Que les dam­ni­fi­ca­des siguin dones raci­a­lit­za­des remet al pas­sat colo­nial on la pràctica mèdica legi­ti­mava una imatge ani­mal i mas­cu­lina de les dones negres, vis­tes com a no-dones.

En els dar­rers mesos, la Fede­ració Euro­pea d’Hand­bol ha san­ci­o­nat les juga­do­res de la selecció noru­ega d’hand­bol platja per ves­tir malles cur­tes en lloc de cal­ces, la Fede­ració Inter­na­ci­o­nal de Natació ha pro­hi­bit a nada­do­res negres l’ús de cas­quets adap­tats al cabell afro i un jutge ha tocat el crostó a l’atleta paralímpica britànica Oli­via Breen per com­pe­tir amb unes cal­ces con­si­de­ra­des massa cur­tes. Els exem­ples mos­tren fins a quin punt les deci­si­ons sobre la roba de les espor­tis­tes no tenen en compte la seva como­di­tat, un fet fona­men­tal a l’hora de moure’s i des­plaçar-se. La fis­ca­lit­zació del cos de les dones –ado­bada pels mit­jans– és un símptoma del que la catedràtica Emily Wug­hal­ter va ano­me­nar “dis­culpa feme­nina”, la tendència a forçar que les espor­tis­tes encai­xin amb els estàndards de la femi­ni­tat més ide­a­lit­zada (pas­siva, gràcil i estàtica), amenaçats per la pràctica espor­tiva.

Així doncs, apli­cada a l’esport, la paraula dis­ci­plina no només es refe­reix a les acti­vi­tats que s’hi desen­vo­lu­pen. També té el sig­ni­fi­cat que Mic­hel Fou­cault li va assig­nar: fer pas­sar per l’adreçador tota aque­lla, i toti aque­lli, que des­afiï les nor­mes del sis­tema sexe/gènere impe­rant.