UN VIRUS MÉS INTEL·LIGENT QUE NOSALTRES

Que els humans no som el centre de l’univers ja fa temps que ho hauríem de tenir una mica més clar. La crisi sanitària ens ha demostrat que els fonaments de la nostra vida no són tan resistents com ens pensàvem i que en qualsevol moment un factor nou –en aquest cas un patogen– catalitza totes les fragilitats de la nostra societat suposadament benestant. Però mentre aquest esmunyedís coronavirus aprèn i es va adaptant a les circumstàncies, nosaltres no semblem capaços de fer-ho.

El SARS-CoV-2 ha evolucionat amb noves variants, com la delta, més transmissibles, perquè el que li interessa és bàsicament el que necessiten tots els virus: anar infectant hostes i anar-se replicant. Està fent el que fan de manera natural tots els éssers vius d’aquest planeta: intentar sobreviure (si podem considerar “viu” un virus, però aquest és un altre tema). Són els processos evolutius que coneixem des de Darwin: o t’adaptes, o desapareixes. I, en la cursa de l’adaptació, és evident que el coronavirus està guanyant els humans per golejada en la duríssima cinquena onada que estem patint i que ha tornat a posar al límit el sistema sanitari. Una persona estimada que treballa en un hospital parlava aquesta setmana de dues realitats paral·leles. La de l’UCI col·lapsada, la falta de llits, les situacions crítiques... I la que es troba al carrer quan plega de la feina: terrasses plenes, gent arreu sense mascareta, grups de més de deu persones cridant i rient com si no passés res. Eliminar restriccions massa ràpidament ens ha fet creure que tornàvem al 2019. I mentrestant el virus va fent la seva feina, perquè a ell no li importa l’economia, ni quedar bé amb els futurs votants, ni haver d’acontentar determinats sectors de poder. S’adapta i es continuarà adaptant, tal com ens recorden els que en saben, de virus. En canvi nosaltres ens parapetem en el pensament màgic, desitjant que d’aquí a una setmana, d’aquí a un mes, d’aquí a un any, el virus hagi desaparegut. El maleïm, li atribuïm tots els mals, li donem un valor, en negatiu, que en realitat no té. El coronavirus no té (mala) voluntat, només està programat per sobreviure. Per contra, els humans som els únics éssers que semblem programats per destruir-nos. Així, els científics aconsegueixen grans avenços amb grans esforços, com ara les vacunes, però després a la resta ens costa massa prendre consciència de la realitat. Alguns no se les volen posar, les vacunes, i d’altres que se les han posat es pensen que donen barra lliure i que ja no calen mesures de seguretat. Potser és hora de començar a adaptar-nos realment i reconèixer que no, no tot podrà ser com abans.