Des de Brussel·les
ASSERENEM-NOS, I SEGUIM
Déu-n’hi-do el rebombori que s’ha generat a recer de l’entrevista de Txell Partal a l’estimada companya i amiga Dolors Bassa publicada el cap de setmana passat a VilaWeb. Sabem dels riscos que implica el fet de destil·lar al màxim el contingut d’una conversa per encabir-ne la síntesi en un titular. Penso sincerament, després de llegir l’entrevista i coneixent la Dolors, que en una part substancial (no en tot) és el que ha passat. I és amb aquesta voluntat més de complementar, més pròxima al matís que a cap altra cosa, que em permeto de compartir el meu punt de vista sobre això que podríem dir-ne “guanyar o perdre” associat al procés, ja del tot imparable, iniciat pel nostre poble a favor de decidir el seu futur polític.
El titular “que crida l’atenció” respon a la formulació d’una autopregunta. Ho cito textualment: “Per què no es torna a la via unilateral en aquest moment precís? Perquè estem en les mateixes condicions que el 2017 i tots veiem clar que no hem guanyat.” És en la totalitat de la formulació que jo personalment hi trobaria el matís perquè en política, com en la vida, defujo els absoluts i m’agrada aturar-me en la fortalesa de la part, més que no pas en el tot.
Crec del cert que si, com bé diu la consellera Bassa, es decideix confiar en la via del diàleg amb el govern Sánchez, concretada en la convocatòria de la taula de diàleg (a mi m’agrada més pensar-la com a taula de negociació), ens cal anar-hi superant el marc mental de guanyadors i vençuts per reduccionista i perquè ara mateix planteja una dicotomia paralitzant o, per dir-ho d’una altra manera més suau, que no suma res de bo.
No podem rendir-nos, però no per estratègia ni per tacticisme sinó per convicció, perquè tot just som a la meitat (quan no directament a l’inici) del camí. Hem passat del “tenim pressa” i establir un calendari impossible d’un procés que per naturalesa és d’una complexitat enorme (i al qual no s’arriba seguint un manual d’instruccions: si fem X arribarà Z) a llepar-nos les ferides.
Què hem après, tot aquest temps? Sabem del cert que explicitar i, naturalment en més gran mesura, exercir el nostre dret a l’autodeterminació sotmet a tensió com cap altra cosa l’Estat espanyol, el posa contra les cordes i torpedina els fonaments d’una democràcia que ha evidenciat tenir els peus d’argila. En aquest context demanaria, i més ara que ens trobem majoritàriament en període vacacional, que dediquem una estona a pensar en allò que hem fet col·lectivament aquests últims temps. Hem guanyat moltes petites coses com a poble, com a moviment capaç d’autoorganitzar-se i que emana de la societat civil, com a col·lectiu que aconsegueix elevar la seva voluntat als seus representants polítics, els quals acaben assumint com a pròpies les reivindicacions i els anhels majoritaris. Allò que explica sempre el president Mas, de llegir el context i entendre quan un plantejament ha caducat com ha passat ara (i, si m’ho permeteu, per sempre més) amb el concert econòmic. La societat catalana, en la seva majoria (no en la seva totalitat), ha girat full i faria bé Salvador Illa de llegir-ho d’aquesta manera. Fins i tot l’independentisme basc reconeix al català haver arribat molt més lluny en el seu plantejament i, naturalment, haver-ho fet d’una manera absolutament pacífica.
L’1 d’octubre, el 3 d’octubre, la mateixa proclamació de la independència en seu parlamentària, el resultat històric dels últims comicis al Parlament de Catalunya superant el 50% de vot netament independentista... Guanyar és persistir. Guanyar és sumar, quan no directament multiplicar. Asserenem-nos, i seguim.