TRENCA CLOSQUES

La minis­tra Mon­tero cele­brava que el con­se­ller Giró assistís al Con­sell de Política Fis­cal i Finan­cera perquè sig­ni­fica “nor­ma­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal”. De moment, la nor­ma­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal entre Cata­lu­nya i Espa­nya se sin­te­titza molt bé amb les parau­les trenca clos­ques. Amb els dos mots sepa­rats, perquè la violència física i ins­ti­tu­ci­o­nal de l’Estat con­tra l’inde­pen­den­tisme català no s’atura ni per­met altra solució que el silenci dels anyells. I amb els dos mots junts perquè és un puzle, impos­si­ble de com­ple­tar satis­factòria­ment, mal­grat que el govern de la Gene­ra­li­tat està deci­dit a pro­var-ho: una taula de diàleg amb cadu­ci­tat amb una pre­visió de dos anys i dos llen­guat­ges incom­pa­ti­bles; una comissió bila­te­ral en un marc autonòmic minat per les enve­ges, i unes comis­si­ons inter­ter­ri­to­ri­als que La Mon­cloa sot­met al dic­tat perquè no se li ensorri la torre de Babel. Res no encaixa, ni per si sol ni amb nosal­tres. S’entén que Ara­gonès no vul­gui anar a la Con­ferència de Pre­si­dents i costa d’enten­dre què hi fem a la resta de comis­si­ons, si no és que un “tren­ca­clos­ques” també és un “pas­sa­temps”.