‘THE SHOW MUST GO ON’

Freddie Mercury semblava implorar en un dels èxits de Queen, i quan ja veia propera la fi de la seva vida, que el xou havia de continuar de totes totes. En l’àmbit de l’esport, i concretament en els Jocs Olímpics, la prerrogativa sobre què ha de seguir funcionant i què no ha estat sempre del totpoderós i independent Comitè Olímpic Internacional (COI), que és qui, juntament amb els responsables de Tòquio 2020 (celebrat el 2021), va decidir tirar pel dret en plena pandèmia. Els compromisos econòmics i contractuals (televisió, patrocinadors...) han pesat molt més que el més gran dels sentits comuns i el rebuig del 80% de la població del país amfitrió. L’estat d’emergència sanitària al país fins al 31 d’agost, el 64% d’UCI ocupades, els 10.000 casos de contagis diaris o els més de 240 a la vila olímpica, en un país amb una vacunació del 30%, no han aturat la festa. I això que tot el que podia sortir malament dies abans, va sortir-hi. Cent positius a la vila olímpica tres dies abans de la inauguració i dimissió del director artístic de la cerimònia. Per si de cas, la número 1 mundial del tennis, Ashleigh Barty, agafava les maletes i se n’anava a un hotel.

El resultat de tot plegat ha estat uns Jocs desafiadors, contra natura, sense públic i portats al límit, en què l’estrès, la pressió i la responsabilitat per als protagonistes ha estat màxima per la por d’un efecte dominó en tots els àmbits: seguretat, salut, organització, esportistes... No podia ser d’altra manera. I és que només cal revisar, per exemple, els exigents i extraordinaris protocols que havien de complir esportistes i premsa en arribar a la capital nipona. Els periodistes acreditats havien de tenir molta cura 14 dies abans d’aterrar, fer dues PCR abans de viatjar i una només arribar, tenir a punt tota la documentació quant a passaport i visat, dues aplicacions instal·lades per controlar els moviments, una planificació d’activitats i haver-se llegit, és clar, les 125 pàgines del document normatiu, només en anglès o japonès. En resum, tres hores a l’aeroport i moltes nits sense sopar per, també, els problemes de mobilitat, ja que només es podien fer servir els transports de l’organització. Ni bus, ni metro, ni taxi. Tota una cursa d’obstacles informativa.

Els 10.000 atletes també han patit les restriccions a la vila olímpica, tot i que més d’un no s’ha pogut estar de socialitzar i barrejar-se sense mascareta, com va fer la selecció d’Eslovènia de bàsquet amb algunes jugadores espanyoles, en una improvisada (o no) timba de pòquer, amb alcohol i pipa incloses. Les xarxes i la imprudència van fer passar un mal tràngol als integrants d’aquesta reunió. Res que no s’hagi fet abans, però no en pandèmia. També a les xarxes ha corregut un ampli debat sobre una de les grans notícies dels Jocs: la retirada de la millor gimnasta de tots els temps, la nord-americana Simon Biles, per un problema mental. Nole Djokovic, número 1 del tennis mundial, s’hi va apuntar acceptant el fet que en l’elit s’ha de saber jugar amb la pressió. “Sense no hi hauria esport professional”, va dir. L’endemà, va perdre la semifinal amb Zverev i, més tard, el bronze amb Carreño, va llançar la raqueta a la grada i va trencar-ne una altra a terra, en una de les imatges dels Jocs. Justícia divina. Més sort esportiva i mediàtica ha tingut el desconegut hereu d’Usain Bolt, l’italià Lamont Marcell Jacobs, nascut als Estats Units. Va batre el rècord europeu (9’’80) i ara sí, ja saben qui és a terres italianes. Un compatriota seu, Gianmarco Tamberi, ha escenificat els valors olímpics compartint l’or en la final de salt d’alçada amb el catarí Mutaz Essa Barshim en una situació gairebé inèdita. En natació, el regnat ha estat per a Caeleb Dressel (USA) i Emma McKeon (Austràlia), amb cinc i set medalles respectivament, mentre que Laurel Hubbard s’ha convertit en la primera dona transgènere a competir en solitari en uns Jocs, concretament en aixecament de pes, i no amb poques queixes de l’entorn de la delegació espanyola en aquesta modalitat per suposat avantatge. On no hi ha hagut queixes sinó solidaritat ha estat en la sol·licitud d’asil polític de la bielorussa Kristina Tsimanouskaia, amenaçada per la federació del seu país i obligada a repatriar-se (dos atletes més també s’hi han negat), en un retorn a la guerra freda.

Els qui tornen a casa són els cent esportistes de l’expedició catalana, 18 d’ells amb medalla, en el penúltim dia dels Jocs, superant els 14 de Rio fa cinc anys. Alguna més hauria pogut caure, com ara en el cas de la begurenca Paula Badosa, afectada per un cop de calor en el partit de quarts, que va haver d’abandonar en cadira de rodes en unes condicions extremes: 31º, un 80% d’humitat i una sensació de 45º. Tota una imatge colpidora en un dels Jocs més càlids de la història (arribant als 40º) i en què, fins i tot, també hi ha hagut lloc per a un tifó, que va condicionar les proves de surf.

Malgrat tot aquest rosari de problemes, les audiències, segons el COI, no han fallat i s’han doblat respecte a Rio en algunes jornades. I és que no oblidem que els Jocs Olímpics, bellesa esportiva a part, és una de les majors expressions històriques d’exaltació del nacionalisme. Las guerreras, Los hispanos i La familia són alguns dels sobrenoms que ha emprat l’entregada i gens objectiva cobertura televisiva espanyola per parlar dels equips d’handbol i bàsquet, per exemple. Crits i permanent homenatge a la bandera són el principal argument i criteri periodístic per narrar uns esdeveniments esportius, en què sembla que res més importa. Ni tan sols explicar el que està passant realment de forma global. Però, és clar, això no només passa en el món de l’esport.