A fons
UN 11-S DE PORTES ENDINS
Quan falta poc més d’un mes per a una nova Diada nacional, en l’ambient previ a l’11-S, com a mínim en les institucions, es respira més un aire de retorn pacífic a l’autonomisme i de peix al cove que no pas de lluita i exhibició de força davant de l’Estat opressor. Els presos polítics són a casa i des de Madrid han posat data a una nova fotografia del diàleg. Però la realitat és que els exiliats segueixen desterrats, hi ha represaliats, processos judicials en marxa i repressió econòmica al més pur estil franquista amb el Tribunal de Comptes. Hi ha escassos indicis per pensar que Madrid, després de tres-cents anys actuant com un estat autoritari quan es tracta de la unitat, ara sí que resoldrà democràticament un conflicte polític que fa tres segles que dura.
Certament, les comissions bilaterals Estat-Generalitat, les taules de diàleg i els indults són millor que res i són una porta oberta que Catalunya no pot tancar. Però 200 milions d’euros dels 500 que queden pendents de la disposició addicional tercera d’un Estatut amputat o els 1.700 milions que AENA ha pactat invertir a El Prat prometent un aeroport intercontinental –que implicaria que AENA anés, de facto, en contra dels interessos monopolístics que regeixen amb Barajas– no són suficients perquè aquesta Diada –malgrat que la covid-19 obligarà a aplicar restriccions importants– no sigui una eina de pressió política contundent.
Però aquesta pressió política, que anys enrere anava dirigida a Madrid i enviava un missatge clar a la comunitat internacional sobre el dret d’autodeterminació i la majoria social al país, potser ara caldria redirigir-la cap al Palau de la Generalitat i el Parlament. Allà hi ha la clau dels propers anys. ERC i JxCAT, però també la CUP, han tingut la confiança de l’independentisme per continuar liderant el camí cap a la República. I tots tres partits han decidit apostar pel diàleg amb Madrid aquests dos primers anys de mandat. Però també tenen el mandat de la no rendició, i aquest mandat és incompatible amb el retorn a l’autonomisme i el peix al cove que ofereix el govern espanyol per fer callar els catalans i convèncer la comunitat internacional que aquí no hi ha cap altre conflicte que el repartiment de diners i de competències. Res que no es pugui resoldre amb quatre fotos de representants polítics asseguts en una gran taula.
Les institucions catalanes i els partits independentistes han anat avançant perquè han rebut la pressió del carrer, de la societat civil. Sense aquesta pressió brutal, els partits s’haurien quedat en el seu carril per mantenir el poder. Després de l’1-O, però ja des de les consultes populars per la independència en pobles i del 9-N, s’ha constatat que els passos més grans s’han fet quan el carrer i els polítics han anat de bracet i sense retrets ni partidismes. Ara, però, sembla que la distància entre partits i carrer es torna a fer gran, justament perquè no hi ha una estratègia unitària.
La repressió i la por han fet el seu efecte en les institucions i els representants polítics. És lògic, comprensible i respectable. Però en tots els processos d’independència davant d’un Estat autoritari hi ha hagut repressió, i aquesta ha de ser acceptada i entomada en bloc. Que els presos polítics hagin sortit és una gran notícia en el pla humà, però políticament serà irrellevant si continua la repressió de drets i llibertats en tots els altres nivells. Per aquesta raó es dibuixa necessari tornar a bastir una estratègia unitària, que clarament no s’ha teixit malgrat que, finalment, després de tres mesos, hi hagi un govern independentista i una majoria sòlida en el Parlament.
Aquesta Diada ha de servir perquè el carrer posi tota la pressió sobre el govern, perquè no malbarati l’esforç de tota una generació de polítics, activistes i ciutadans a canvi d’un parell de peixos al cove.
