El flautista de madrid

Ni dilluns era el dia, ni aquesta era la setmana. No es pot deixar anar una notícia com aquesta just abans de penjar el cartellet de tancat per vacances quan saps que no hi ha consens, ni entre els qui manen ni entre els qui creuen, i quan no saps ni el com, ni el quan, ni el de quina manera. Només tenim un titular –ampliar l’aeroport–, una xifra –1.700 milions– i un desig (o més aviat una obligació) –salvar la Ricarda. A partir d’aquí, abaixem la persiana que fa calor i és agost i deixem aixetes obertes perquè tertulians i opinadors pontifiquin i ens alliçonin sobre la necessitat d’ampliar l’aeroport si en el futur volem pintar alguna cosa en mobilitat intercontinental, ens recordin que aquesta Europa descarbonitzada del 2050 no viatja en avió, que el turisme de masses és un terme caduc i, els apocalíptics, profetitzin sobre la fi del món si ens continuem carregant espais verds.

No sé si el futur va en avió, en tren o en bicicleta i si és o no imprescindible aquesta ampliació. També puc entendre que 1.700 milions són molts milions i davant la disjuntiva de dir sí a l’ampliació que vol Aena o renunciar als diners, de bones a primeres es triï la pasta i, més endavant, ja veurem què passa. El que em costa de pair és que encara no s’hagi après que no cal sortir a ballar quan a Madrid fan sonar la flauta. Si la reunió entre el vicepresident Puigneró i la ministra Sánchez s’havia fet des de la discreció, l’entesa també hauria pogut quedar en aquest àmbit; si més no en espera de tenir més clara aquesta alternativa verda. Però no, així que sona la primera nota, Puigneró surt a la pista sense ni esperar la parella de ball. Des d’un avió, camí de Mallorca, Pedro Sánchez somriu; amb una mica de sort, quan aterri hi haurà la primera picabaralla entre els socis. I no passa res si el president Aragonès s’ho empassa sense fer soroll: la flauta sonarà uns quants dies, els suficients per ofegar el plor d’una taula bilateral que no ha concretat res, els suficients perquè els orfes de líders polítics vegin en les ensarronades de Sánchez una llum d’esperança. Ja des de Mallorca, amb la feina feta i després de fer-la petar amb el rei, torna a somriure mentre veu que, aquí, els que queden a la pista intenten no perdre el ritme i la dignitat amb fabulacions sobre aeroports verds.