RETORN A L’AUTONOMISME

En una escena de la pel·lícula Retorn al futur, un dels pro­ta­go­nis­tes, Emmett L. Brown, exclama: “Has can­viat la meva vida. M’has donat un objec­tiu.” Doc, que ha rebut la visita del seu amic Marty McFly des del futur, des­co­breix, de cop i volta, que un dels seus invents estra­fo­la­ris li per­metrà viat­jar a través del temps i, fins i tot, modi­fi­car el futur. Aquesta set­mana, el govern de Pedro Sánchez s’ha dis­fres­sat d’Emett L. Brown per retor­nar-nos al pas­sat i, de pas­sada, fixar un nou objec­tiu en les nos­tres vides.

La reunió de la comissió bila­te­ral i la tro­bada del con­se­ller Jordi Puig­neró amb la minis­tra de Trans­ports per pac­tar l’ampli­ació de l’aero­port d’El Prat, han gene­rat con­trovèrsia i males­tar; però, per damunt de tot, esce­ni­fi­quen el retorn a l’auto­no­misme, per a satis­facció del PSOE i els seus ali­ats a Madrid i per a des­es­pe­ració dels inde­pen­den­tis­tes, tant dels que ho expres­sen ober­ta­ment com dels que no. Hi ha un munt de símpto­mes que ens recor­den els feliços anys de l’auto­no­misme. Com en els temps del peix al cove, els dos governs, el d’aquí i el d’allà, s’han inter­can­viat com­petències a canvi de pau política. Com en els temps del peix al cove, des d’allà s’ha valo­rat la tro­bada com a “fructífera” men­tre que des d’aquí s’han tit­llat els acords d’“insu­fi­ci­ents”. Com en els temps del peix al cove, la premsa i els par­tits con­ser­va­dors de Madrid han cla­mat al cel con­tra “el xan­tatge dels sepa­ra­tis­tes”. Com en els temps del peix el cove, ha apa­re­gut el poli­cia dolent, en aquest cas dis­fres­sat de minis­tra de Sani­tat, dis­po­sada a mal­me­tre la mer­ca­de­ria abans de pro­var-la i a fer-nos veure que el peix caduca abans de pes­car-lo. De fet, com en els temps del peix al cove, sem­bla molt més el que es queda en la immen­si­tat del mar que no pas el que acaba defi­ni­ti­va­ment al cove.

L’ampli­ació de l’aero­port repre­senta el punt cul­mi­nant d’aquest retorn a l’auto­no­misme. Un com­ple­ment per­fecte, amb un con­se­ller que va per lliure i torna de Madrid amb la seva pròpia pesca. Pluja de mili­ons, ens diuen. Sí, però sense data i per a una infra­es­truc­tura en què des d’aquí no es pot deci­dir ni la tipo­gra­fia dels rètols. El PSOE ha acon­se­guit, de moment, impo­sar el seu relat, el d’un govern espa­nyol generós que retor­narà la pau a la Gàl·lia a canvi de pro­me­ses de coves omplerts de tones i tones de peix. Un PSOE que s’esforça per situar el calen­dari el 2010, tal­ment com si ens des­pertéssim d’un mal­son i com si viatgéssim en un De Lorean per retor­nar als feliços anys de l’auto­no­misme.