ENRAMPATS

Si el preu de l’elec­tri­ci­tat es dis­para quan les cale­fac­ci­ons o els aires con­di­ci­o­nats van a tot drap és per una com­bi­nació per­versa entre les lleis de la demanda, les dels oli­go­po­lis i les de la cor­rupció política que les van ins­tau­rar. Per tant, si ara l’Asso­ci­ació d’Empre­ses d’Ener­gia Elèctrica ha recla­mat que es reformi la tarifa perquè les fac­tu­res siguin més esta­bles no ha estat per mala consciència, sinó per por a ser asse­nya­lats com a usu­rers. I com que els que han de pro­moure la reforma són els que, un dia o altre, s’asseu­ran als con­sells d’admi­nis­tració de les com­pa­nyies energètiques, no cal que n’espe­rem gran cosa. L’Estat espa­nyol és el cinquè país comu­ni­tari amb un tant per cent més alt de població dins dels paràmetres de pobresa, amb 9’6 mili­ons de per­so­nes, de què un milió viuen a Cata­lu­nya. Amb aquest pano­rama i el que ve, el debat no ha de ser sobre les fórmu­les de càlcul de les tari­fes energètiques i de l’aigua, sinó sobre si aquests sub­mi­nis­tra­ments s’han de con­si­de­rar un ser­vei públic al marge dels mer­cats espe­cu­la­tius.