EL MINISTERI DEL FUTUR

La mateixa setmana que els grans incendis s’estenen per Grècia i Turquia, la comunitat científica alerta que ja no hi ha marxa enrere per a l’emergència climàtica i que ens hem de preparar per a les onades de calor, l’augment del nivell del mar, el desglaç imparable dels pols i els episodis meteorològics extrems. El planeta s’ha convertit –l’hem convertit– en un gran transatlàntic que circula a molta velocitat contra una paret inamovible. De la patacada ja no ens salva ningú, però si prenem les mesures adequades de manera urgent –és a dir reduïm de manera immediata els de gasos contaminants–, potser podrem frenar prou per no destrossar completament la nau i salvar-nos. La primera persona del plural en les frases anteriors és important: o bé ens hi posem tots, o bé transatlàntic s’enfonsa.

Aquesta sensació d’estar en un vaixell que és a punt sotsobrar augmenta encara més quan les temperatures pugen i ens arriba pols marronosa del nord de l’Àfrica, com també ha passat aquesta setmana. La llum estranya que ens envolta, la calor irrespirable, el neguit d’estar exposats a un fenomen sense control augmenten la sensació d’irrealitat i de malson. Llavors, la ment et demana distracció, i vas a la llibreria i compres l’última novel·la del teu autor preferit de ciència-ficció. En el meu cas és el nord-americà Kim Stanley Robinson, conegut sobretot per la seva trilogia marciana (Marte rojo, Marte verde, Marte azul, tots tres a Minotauro). Són tres novel·les amb molta base científica però també política que li van valdre a Robinson guanyar els grans premis internacionals d’aquest gènere, el Nebula, l’Hugo... Expliquen amb tant de detall la colonització del planeta veí que fa la sensació que l’autor és, en realitat, un dels colons que ha vingut del futur per explicar-ho.

La darrera obra de Robinson amb què surto de la llibreria és El Ministerio del Futuro, també a Minotauro (per què no es tradueix al català aquest autor continua sent un gran misteri). I resulta que el futur que ens planteja és, precisament, el de la lluita contra el canvi climàtic. El primer capítol, en què descriu una onada de calor a l’Índia, és tan angoixant –sobretot llegint-lo en plena onada de calor aquí– que fa que vulguis agafar un vol cap a un país nòrdic i oblidar-te de tot. Però com que no hi ha pressupost per fer-ho i el llibre t’atrapa, acabes immers en els esforços del Ministeri del Futur del títol, un organisme internacional que, segons la narració de Robinson, es crea en la Conferència de les Parts COP29 (a finals d’aquest 2021 se celebra la COP 26) per defensar les futures generacions de ciutadans i tots els éssers vius presents i futurs, garantint els seus drets i dotant-los de capacitat jurídica. Tant de bo Robinson sigui realment un viatger en el temps que hagi escrit la novel·la com un encàrrec adreçat als governants actuals. I que li facin cas.