El voraviu

Qui té duros fuma puros i ara tocarà fumar Celtes curts, Ideals o burilles del terra. Era el que cantàvem, als casals d’estiu dels seixanta, marrecs que amb prou feines havíem entrat en la preadolescència. “Els de la colla, els de la colla, els de la colla som aquí. Uns fumen Celtes; els altres, Ideals, i els més petits, burilles del locals.” Era la nostra economia fa cinquanta anys i la del Barça després de temporada i mitja de pandèmia. Una ruïna. La resta, circ mediàtic, excuses de mal pagador, enrabiades de criatures malcriades i picada de peus de nous rics que no paeixen com els cauen els castells de cartes. No sé si Bartomeu i Tebas hi han posat més que ningú o no, però no són els únics culpables, no fotem. La irresponsabilitat de tots els impulsors d’un model basat en la pura especulació i l’embogiment econòmic és la clau de l’embolic en què estem. Un embolic que és molt més dur i complex que la marxa de Messi. Anem a pams. Que marxi o no marxi Messi no és el tema, encara que l’engrandirem com si es tractés de la caiguda d’Egipte o la fi de l’Imperi romà. El cas és que el futbol, i concretament el Barça, està en la ruïna. En la misèria. A zero. A res. De tot el que s’ha dit i escrit les últimes hores hem de guardar tres coses al cervell: s’han perdut 497 milions d’euros en un any; si et quedes Messi, la massa salarial puja fins a un 115% dels ingressos, i si no te’l quedes, a un 95%. Menys i menys i menys...

El detallet va venir aquest divendres, després de tota l’eufòria desfermada per l’acord sobre una ampliació d’El Prat de què no es coneix cap detall, però de què se sospiten tots. Aena (la virreina) va fer una piulada per anunciar la bona nova: “L’aeroport exhibeix el seu nom amb renovades lletres a la façana de la T2. Cada lletra fa dos metres d’alt. En total, fan 115 metres de llarg. La tipografia és News Gothic.” I adjunta fotografia, en què podem veure el nom amb lletres de caixa alta: “JOSEP TARRADELLAS. BARCELONA-EL PRAT”. L’exhibició de poder unionista arriba just 32 mesos després del desembre del 2018, quan, de manera unilateral (ai!, la unilateralitat!), van canviar el nom a l’aeroport com a gràcia d’un consell de ministres celebrat a Barcelona per desengreixar. Per què 32 mesos per posar unes lletres i per què just aquesta setmana? És possible, molt possible, que aquests siguin els temps de la gestió d’Aena a Catalunya. Si és així, hi haurà ànecs a la Ricarda tota la vida. També és possible que ho acceleressin fa uns mesos quan van veure que el neoautonomisme s’hi posava bé i que diria amén a tot. Si és així, la virreina s’anirà inflant, inflant, de gust pel poder i la unilateralitat (ai!, la unilateralitat!) serà tan total com sempre en la gestió aeroportuària del nostre país. Volíem fora la virreina i en volíem la gestió, però ja es veu quines molles considerem el pa sencer.

Un any després de la fugida del pare del cap de l’Estat espanyol, els mandataris se n’han anat de vacances fent-se el distret. Dimarts, les fotografies de Miravent com van poder i a córrer! “No, no. No n’hem parlat!”, va dir Sánchez. La cosa no afecta a ningú. Res. Ni La Zarzuela. Ni La Moncloa. Ni la fiscalia. Res. De tant en tant, alguna filtració ensenya que tot és molt més gros del que es diu. I, de tant en tant, una comissió d’investigació, que els vots del PSOE deixen morta a la mesa. En la cúpula de l’Estat espanyol, hi ha una parella que no sé si acaba de ser de mussols, borinots, pocavergonyes, mandrosos o mentiders. Es fa difícil (diccionari en mà) escollir qualificació per a la parella d’homínids que manen: Felip VI, cap de l’Estat, i Pedro Sánchez, cap del govern. També ho dificulta el fet que no sabem per què ho fan, això que diuen que fan de no parlar del fugitiu. Perquè si ells, que tenen el problema gros, no en parlen, qui és que en parla? Com és que a un fugitiu i doble regularitzador (primer, 678.393 € i després, 4.395.901,96 €) no el crida la fiscalia, que se suposa que l’investiga? Ja fa un any que vam posar música i remenar el cul. “Se va el caimán, se va el caimán...” La farra continua. Som on érem fa un any. No s’exilia, va de farra. S’exilien els polítics. Els xoriços fugen. Si la cosa s’embolica, ja serà fora. Tancat a La Zarzuela, és mort en vida i projecta sobre el fill tota l’ombra de la corrupció. “No voy, que me llevan”, diria l’àvia Neus.

Deia l’àvia Neus que el sabater és el més mal calçat. La majoria del 52% té complex de sabater. La consellera Vilagrà creu que l’actitud de Junts amb la taula de diàleg no és l’adequada. No li falta raó. “Plantejar que la taula no té sentit quan encara no hem sortit ni a jugar és com si estàs a punt de jugar un partit, ets a l’autobús i ja dius que perdràs.” Mal fet, gent de Junts, molt mal fet. Te raó, la consellera. Es va a negociacions (la taula està programada per a la setmana del 13 de setembre) amb mentalitat guanyadora. Els unionistes ja saben que la CUP n’està fora, que una part se’n fot i que l’altra tindrà la paciència del sant Job. Ho pregona la mateixa consellera Vilagrà: “El primer dia, no arribarem gaire lluny. El que farem, els primers compassos d’aquestes trobades i d’aquesta negociació, és establir quin és el marc, les posicions, quin és l’interès de cada part i, després, acabarem fent les propostes concretes i les alternatives concretes.” Bufa! Voleu dir que, si per fer la primera, que era tan urgent, hi haurem estat cinc mesos, en farem prou amb dos anys? Per acabar-ho d’adobar, ECP (a l’altre cantó de taula amb el govern d’Espanya) reclama “buscar una fórmula imaginativa” que permeti el reconeixement nacional de Catalunya dins l’Estat. Cagada, Roc! Una fórmula imaginativa! Com era allò del descregut en veure els trens que tornaven de Lourdes? Mareta meva, deixa’m com estic! Mareta meva, deixa’m com estic!

Sigui Laporta directament o els ideòlegs de la comunicació, els qui reparteixen joc s’han passat. Per llàgrimes que ho amaguin, per triomfs que s’hagin de reconèixer, per conxorxa que tingui organitzada el tal Tebas, per dròpols que fossin els de la junta de Nobita i per ingressos que s’hagi menjat la pandèmia, el que han repartit són vuits i nous i cartes que no lliguen. Enllaço amb el que escrivia dissabte. S’ha acabat el més i, més i, més i... Entrem en temps de menys i menys i menys. Això és real. El Barça és com TV3. Surten del període d’esplendor i èxit penjats com un fuet. Grans lideratges –l’un, lideratge de títols i l’altra, lideratge d’audiències–, però incapaços de tenir un model de negoci sostenible. La casa per la finestra. Pensar en gran, en diuen alguns. El millor club del món acabarà amb un forat de dos mil milions de euros i TV3 ens en xuclarà tres-cents cada any. En tres temporades (2019-2022), s’hauran generat al Barça unes pèrdues de quasi mil milions (97 de reconeguts, 487 d’anunciats i 300 que es preveuen la nova temporada). Sumats als 1.200 que ja hi havia de deute, vol dir que estem parlant d’un forat de 2.000 milions en una societat que prou li costarà fer la pau a partir del 2023 si es posa a fer el compte de la vella i oblida els somnis de grandesa. Si aquest forat l’han de tapar els socis, ja poden preparar 20.000 euros cadascun si continuen sent-ne 100.000.

És com si, de tant explicar pel·lícules, s’haguessin cregut que són un gran estudi cinematogràfic. Així, tan aviat es poden sentir el més brillant dels productors, com el més lúcid dels directors, com els més rutilants primers actors (també productores, directores i primeres actrius, tant se val). Viuen abduïts en el seu món i quan es noten que l’adrenalina els posa espitosos, surten a predicar la bona nova, com Teresa Cunillera va fer, dimarts, en una roda de premsa convocada per donar compte del grau de compliment (?) de les promeses del govern espanyol a Catalunya (?). Sí, sí, com ho senten. Entre el discurs i els acords d’investidura (amb ECP i ERC), es veu que Sánchez va contraure 1.463 compromisos i es veu que n’han complert vora un terç (el 32,8% exactament) en poc més d’un any i mig de legislatura, que, a final d’any, ja seran al 38%, que més d’un 90% ja estarien encaminats i que treballen pel compliment total a l’acabament del mandat, a final del 2023. L’àvia Neus no estaria d’orgues i diria que la virreineta té més galta que esquena. I en té per més que visqui al seu núvol. Li va agradar tant i tant l’ambient de la bilateral del dia 2 d’agost, encara que reconeix que no va servir per a res concret, només per posar calendari de la propera, que entén i declara restablert “el marc de cooperació” entre governs. Quin marc de cooperació diu? No era automàtic en aixecar el 155?

Té molts pebrots (i disculpin les reminiscències de l’expressió), però és que en té molts, després de tot el que hem viscut, que, a hores d’ara, Bartomeu Muñoz, exalcalde de Santa Coloma de Gramenet i excapità del PSC (PSC-PSOE) al Barcelonès Nord, encara campi. I no descartin que, entre les vacances de l’agost, recursos de forma i algun indult parcial que arribi, acabi no tornant a presó encara que l’Audiencia Nacional en requerís l’ingrés el 6 de juliol i donés deu dies per a l’ingrés voluntari. L’Audiencia Nacional demana l’execució d’una sentència del Suprem del desembre del 2020, que en refermava una del 2018 de la mateixa AN. El cas Pretòria, recorden? Un cas pur de xoriços autèntics (constitucionalistes unionistes tots, això sí) en què també sucaven prohoms convergents com ara Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, que se’n van sortir per la via del pacte. Es van modificar contractes i plans urbanístics amb el propòsit de l’enriquiment personal. Barto Muñoz va ser condemnat a 5 anys, 8 mesos i 28 dies de presó i va fer recurs al Suprem, que li va dir que se’l podia menjar amb patates, el recurs. Van considerar perfectament clares i vàlides les proves que van portar l’AN a la “inequívoca conclusió” que s’havien modificat contractes i plans urbanístics “sota una falsa aparença de legalitat”, amb “informes complaents, mancats de rigor i d’objectivitat”, amb el propòsit de l’enriquiment dels acusats.