L’ANGUILA

Lle­geixo que creix el per­cen­tatge de denúncies d’abu­sos i agres­si­ons sexu­als. I com en tan­tes altres qüesti­ons, ens diuen que és per culpa de la pandèmia. Efec­tes col·late­rals secun­da­ris. Però és que abans ja hi eren. No ho maqui­llem. Visi­bi­lit­zem-ho.

Algú que després de patir-ho ha optat per ver­ba­lit­zar-ho és Paula Bonet. Ella que pinta i il·lus­tra ha tro­bat que ens pot inter­pel·lar com a soci­e­tat amb la força i el poder de les parau­les. I per això ha escrit una novel·la, L’anguila / La anguila (Uni­vers / Ana­grama). La ficció per enten­dre i inter­pre­tar la rea­li­tat sovint cone­guda i silen­ci­ada. Per denun­ciar acti­tuds que abo­nen el ter­reny per tole­rar i per­pe­tuar aques­tes misèries que ja hi eren abans de la pandèmia.

Bonet ha apos­tat per il·lus­trar, per visi­bi­lit­zar les agres­si­ons. Aque­lles que són difícils d’expli­car, aque­lles que són sub­tils però que s’han d’asse­nya­lar, aque­lles que són arreu i que de vega­des es con­fo­nen o s’enver­nis­sen amb altres noms per pro­te­gir el mal­trac­ta­dor, l’abu­sa­dor. Posa el mirall perquè ens hi veiem reflec­tits com a soci­e­tat i per veure si ens agra­dem així, com a enco­bri­dors i patro­ci­na­dors d’agres­sors. Denun­cia que el cos de la dona és el camp de bata­lla del patri­ar­cat.

L’anguila fa ser­vir la pin­tura i la lite­ra­tura per fer-se pre­gun­tes i per fer-nos-les a nosal­tres. Com es fa per par­lar de la con­dició humana quan s’és dona? Després de patir agres­si­ons i abu­sos, pots con­ti­nuar con­fi­ant en l’ésser humà? Com t’enfron­tes a uns com­por­ta­ments here­tats que de tan antics s’han aca­bat nor­ma­lit­zant? En aquest sen­tit, les pre­gun­tes són en boca de diver­ses dones. Sen­ti­reu les seves veus, però qui acaba impo­sant la seva, de veu, és la Jua­nita, l’àvia de Bonet, a qui conei­xe­rem a través de les car­tes que s’envi­ava amb l’Alfonso, el seu marit, l’avi, pro­pi­e­tari d’una botiga fami­liar plena de mobles que per­fi­la­ven uns pas­sa­dis­sos fos­cos que són una bona metàfora dels camins tene­bro­sos que els anys i la vida tenien reser­vats a la seva neta, la pro­ta­go­nista i autora de la novel·la.

Ara, després d’arros­se­gar-se pel fang com una anguila, s’alça amb la cara ben alta i ben neta per il·lus­trar la misèria i per posar parau­les al pati­ment de tan­tes Pau­les, pre­ci­sa­ment perquè no es repe­teixi.