EXÈRCIT ESPANYOl: TOCAT I ENFONSAT

Aquest invent que s’anomena Espanya per honor i glòria de l’elit extractiva que la va crear, és tan clar que enlluerna. La seva manera d’actuar davant de qualsevol situació és, en general, producte de la que genera la seva artèria testicular. No hi poden fer més. Allà on el món civilitzat hi posa seny, ells hi posen testicles. Allà on el món civilitzat hi posa cervell, ells es limiten a tocar-se l’entrecuix tal com acostumaven a fer els testimonis –homes, és clar– de l’antiga Roma imperial. La història ens regala un bon grapat de frases i anècdotes memorables en què els tripons espanyols són els protagonistes absoluts de la narració. El dia que el comandant militar de Melilla, Manuel Fernández Silvestre, es va posar la mà als tripons per construir una fortificació d’avantguarda al camp d’Annual, amb l’altra mà redactava un missatge a el cametes Borbó, l’avi d’el campechano i besavi d’el preparao, per fer-li saber que la guerra del Rif no estava perduda. El telegrama d’Alfons XIII al comandant i amic personal també contenia un alt grau de testosterona: “¡Olé los hombres con cojones!” I l’home, és clar, s’hi va deixar la pell mentre l’altre coronat s’ho mirava des del tron. El dia 22 del mes de juliol de fa cent anys, la testosterona espanyola es va haver d’empassar una de les pitjors desfetes de la seva història colonial. Segons l’expedient Picasso (en què es feia evident un sistema corrupte amb el cametes en el punt de mira), hi van morir més de 13.000 soldats d’un total de 18.000, un bon grapat dels quals provenien de quintes. Quan Abdelkrim va demanar 80.000 duros de rescat pels 326 presoners, Alfons XIII es va fer el gallet acusant de covards els pobres soldats amb una altra frase molt campechana: “¡Qué cara se ha puesto la carne de gallina!” Enguany, que en feia cent d’aquella eixelebrada pujada d’hormones, els de les Fuerzas Armadas van decidir amagar els testicles sota la catifa perquè les derrotes no se celebren. Ni el Ministeri de Defensa ni l’exèrcit que s’emporta el millor tall del pastís del pressupost anual van voler recordar aquella massacre que va succeir a pocs quilòmetres de Melilla, que, com Ceuta, és un territori ocupat que no els pertany.