EXÈRCIT ESPANYOl: TOCAT I ENFONSAT

Aquest invent que s’ano­mena Espa­nya per honor i glòria de l’elit extrac­tiva que la va crear, és tan clar que enllu­erna. La seva manera d’actuar davant de qual­se­vol situ­ació és, en gene­ral, pro­ducte de la que genera la seva artèria tes­ti­cu­lar. No hi poden fer més. Allà on el món civi­lit­zat hi posa seny, ells hi posen tes­ti­cles. Allà on el món civi­lit­zat hi posa cer­vell, ells es limi­ten a tocar-se l’entre­cuix tal com acos­tu­ma­ven a fer els tes­ti­mo­nis –homes, és clar– de l’antiga Roma impe­rial. La història ens regala un bon gra­pat de fra­ses i anècdo­tes memo­ra­bles en què els tri­pons espa­nyols són els pro­ta­go­nis­tes abso­luts de la nar­ració. El dia que el coman­dant mili­tar de Meli­lla, Manuel Fernández Sil­ves­tre, es va posar la mà als tri­pons per cons­truir una for­ti­fi­cació d’avant­guarda al camp d’Annual, amb l’altra mà redac­tava un mis­satge a el came­tes Borbó, l’avi d’el cam­pec­hano i besavi d’el pre­pa­rao, per fer-li saber que la guerra del Rif no estava per­duda. El tele­grama d’Alfons XIII al coman­dant i amic per­so­nal també con­te­nia un alt grau de tes­tos­te­rona: “¡Olé los hom­bres con cojo­nes!” I l’home, és clar, s’hi va dei­xar la pell men­tre l’altre coro­nat s’ho mirava des del tron. El dia 22 del mes de juliol de fa cent anys, la tes­tos­te­rona espa­nyola es va haver d’empas­sar una de les pit­jors des­fe­tes de la seva història colo­nial. Segons l’expe­di­ent Picasso (en què es feia evi­dent un sis­tema cor­rupte amb el came­tes en el punt de mira), hi van morir més de 13.000 sol­dats d’un total de 18.000, un bon gra­pat dels quals pro­ve­nien de quin­tes. Quan Abdelk­rim va dema­nar 80.000 duros de res­cat pels 326 pre­so­ners, Alfons XIII es va fer el gallet acu­sant de covards els pobres sol­dats amb una altra frase molt cam­pec­hana: “¡Qué cara se ha puesto la carne de gallina!” Enguany, que en feia cent d’aque­lla eixe­le­brada pujada d’hor­mo­nes, els de les Fuer­zas Arma­das van deci­dir ama­gar els tes­ti­cles sota la catifa perquè les der­ro­tes no se cele­bren. Ni el Minis­teri de Defensa ni l’exèrcit que s’emporta el millor tall del pastís del pres­su­post anual van voler recor­dar aque­lla mas­sa­cre que va suc­ceir a pocs quilòmetres de Meli­lla, que, com Ceuta, és un ter­ri­tori ocu­pat que no els per­tany.