L’AFGANISTAN I LES DONES

Arran del domini talibà de l’Afga­nis­tan, la pre­si­denta del Par­la­ment, Laura Borràs, ha dema­nat a l’ONU, la UE i l’OTAN que actuïn per defen­sar els afga­ne­sos i, sobre­tot, les afga­ne­ses. Més enllà de les impli­ca­ci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals i inter­na­ci­o­nals del fet que la pre­si­denta d’un par­la­ment d’una nació sense estat insti a la inter­venció mili­tar d’un altre país, pel que fa a polítiques femi­nis­tes la inter­venció mili­tar de l’Afga­nis­tan dels dar­rers vint anys no ha garan­tit pas els drets de les dones.

El 2001, el govern i la premsa dels EUA ja van emprar la pro­tecció de les dones per fona­men­tar l’ocu­pació de l’Afga­nis­tan, lla­vors gover­nat pels tali­bans, que va seguir els atemp­tats de les Tor­res Bes­so­nes i el Pentàgon. L’acadèmica Sunaina Mara explica que la jus­ti­fi­cació es va basar en la idea que les dones musul­ma­nes havien de ser res­ca­ta­des per les potències occi­den­tals de les mans d’una soci­e­tat retrògrada i d’uns homes que eren vis­tos, sem­pre, com a poten­ci­als ter­ro­ris­tes. Mara con­clou que, en els dis­cur­sos euro­peus i esta­tu­ni­dencs, les dones musul­ma­nes hi apa­rei­xen com a indi­vi­dus que s’han d’inte­grar a la moder­ni­tat occi­den­tal, men­tre que els homes musul­mans hi són vis­tos com l’alte­ri­tat que l’amenaça. Sara Far­ris afe­geix que és aquest l’ima­gi­nari que ha jus­ti­fi­cat, arreu de l’Europa del segle XXI, polítiques d’extrema dreta, neo­li­be­rals, i també femi­nis­tes, basa­des en la cri­mi­na­lit­zació dels homes musul­mans i en el foment de l’ocu­pació de les dones musul­ma­nes en sec­tors labo­rals femi­nit­zats i pre­ca­rit­zats, com les cures i el tre­ball domèstic.

Amb tot, durant els vint anys d’ocu­pació estran­gera, l’Afga­nis­tan ha con­ti­nuat sent un dels pit­jors països del món per a les dones. Segons la peri­o­dista espe­ci­a­lit­zada Olga Rodríguez, dos terços de les joves no estan esco­la­rit­za­des, el 80% de les afga­ne­ses seguei­xen sent anal­fa­be­tes, més de la mei­tat ha patit violència mas­clista en l’àmbit fami­liar i el 75% han estat forçades a casar-se. No només s’han seguit pro­duint atacs a dones que ana­ven a estu­diar o a tre­ba­llar, sinó que les for­ces de segu­re­tat han per­pe­trat abu­sos sexu­als con­tra les afga­ne­ses. Durant tot aquest temps, Europa ha negat el dret a asil a mol­tes afga­ne­ses que fugien de la violència mas­clista, en con­si­de­rar l’Afga­nis­tan un país segur per a elles. La denúncia de Rodríguez va en la línia de l’obser­vació que una altra acadèmica, She­rene H. Razack, fa sobre el femi­nisme impe­ri­a­lista, però que es pot esten­dre a les polítiques occi­den­tals sobre els drets de les dones del ter­cer món: tan sols els pre­o­cupa la violència que patei­xen si va asso­ci­ada a tra­di­ci­ons patri­ar­cals, i fan l’orni amb les que són fruit de la falta d’accés a l’edu­cació i al món labo­ral, així com amb la cau­sada per les migra­ci­ons fruit de la guerra.

La peri­o­dista Mònica Ber­nabé denun­cia que, durant vint anys, les tro­pes esta­tu­ni­den­ques que havien de sal­var les dones no han fet res per demo­cra­tit­zar l’Afga­nis­tan ni per crear unes estruc­tu­res polítiques, econòmiques, cul­tu­rals i soci­als que no només garan­tis­sin els drets humans, sinó que evi­tes­sin l’ascens dels tali­bans un cop les tro­pes estran­ge­res aban­do­nes­sin el país. Tot això sense obli­dar que van ser els EUA matei­xos els que, a finals dels setanta del segle pas­sat, van aju­dar els tali­bans, lla­vors “vale­ro­sos llui­ta­dors muja­hi­dins”, a pujar al poder i fora­gi­tar la Unió Soviètica del país.

Ana­lit­zant el colo­ni­a­lisme britànic a l’Índia, les exper­tes Gaya­tri Spi­vak i Revathi Krish­naswamy ja van adver­tir que el relat dels “homes blancs sal­vant dones mar­rons d’homes mar­rons” no ser­veix per garan­tir el drets de les dones dels països no occi­den­tals, sinó que són aquests drets –i per extensió, la vida de les dones– els que esde­ve­nen una moneda de canvi en els pac­tes entre les elits mas­cu­li­nes en dis­puta. Així doncs, qual­se­vol per­sona que demani una inter­venció mili­tar per sal­var les dones afga­ne­ses ha de tenir en compte que, fins ara, la mili­ta­rit­zació i l’ocu­pació de l’Afga­nis­tan ha evi­den­ciat que la garan­tia dels drets de les dones no ha estat mai un objec­tiu, sinó més aviat un fet cir­cums­tan­cial, la idoneïtat del qual la mar­quen les dinàmiques geo­polítiques.