EL VIATGE MÉS PERILLÓS

“No diria mai a ningú que pugi a una pastera.” Amb aquestes paraules descrivia una jove el seu viatge des de la seva Costa d’Ivori natal fins a Barcelona. Ho explicava a La República en un reportatge publicat a finals de l’any passat. Les coses no han canviat. De fet, i segons les darreres xifres, han empitjorat. Per posar un exemple recent: aquest 2021, a les illes Canàries han arribat en pastera més de 8.000 persones. És el doble de les que hi havien arribat l’any passat.

El cas d’aquesta jove ivoriana representa el de milers de persones que cada any intenten arribar a Europa. És un viatge que els porta a travessar diversos països, el desert del Sàhara i després a embarcar-se durant hores en una pastera amb la por de naufragar.

Les crisis econòmiques que hi ha al primer món fan riure per sota el nas els que ja tenen decidit emprendre el viatge cap a Europa. Encara que aquest passatge et pugui arribar a costar com un creuer de luxe, és el preu que es paga per complir somnis que en molts casos es revelen com a impossibles. Tampoc la pandèmia ha fet disminuir les xifres de persones que es llancen al mar. El que sí que ha canviat en els darrers temps són les rutes que estableixen les màfies que s’enriqueixen gràcies al tràfic de persones. La travessia de les illes Canàries s’ha convertit en una de les vies més transitades i arriscades del planeta. Un dels motius pels quals ara s’opta per aquesta via és que el Marroc ha augmentat la seva seguretat i les barcasses en molts casos ara surten des de ciutats del Sàhara Occidental, més allunyades de les costes europees, fet que dificulta encara més aquests viatges. Si al fet de llançar-se a l’Atlàntic se li suma que les embarcacions són precàries i que en molts casos són els mateixos passatgers els que les han d’acabar manejant, les possibilitats d’assolir l’objectiu són cada vegada més difícils. Fa només uns dies eren una trentena les persones que perdien la vida en el seu intent d’arribar a les Canàries. I en una altra embarcació, dels vuit nens que hi viatjaven i que van arribar a l’illa del Hierro, només un va sobreviure.

La Unió Europea ha optat per mirar cap a una altra banda, i són els països receptors com Itàlia, Grècia i l’Estat espanyol els que es veuen desbordats des de fa anys per una onada d’arribades que no cessa. Ara són les illes Canàries, però al seu moment va ser la petita illa italiana de Lampedusa o les illes gregues.

Les desigualtats econòmiques creixents, els conflictes i la violència en molts d’aquests països provoquen la fugida de totes aquestes persones. La pregunta és si la societat occidental ja ha normalitzat que perdin la vida en aquesta loteria i que en molts casos acabin desapareguts al mar. La resposta, malauradament, sembla evident.