GUANYAREM PERQUÈ TENIM RAÓ

No són pocs els arti­cles que es poden lle­gir aquests dies en relació amb el curs judi­cial que comença aquest setem­bre, i alguns fan referència a les cau­ses que l’exili té ober­tes a Europa, però cap entra a ana­lit­zar el que real­ment està en joc, com es jugarà i les con­seqüències que aquests pro­ce­di­ments tin­dran. El puzle té cada cop més peces, i són pocs els que veuen la imatge final que s’ha anat com­po­nent a poc a poc. Just abans del període esti­val, llegíem al diari El Mundo que fonts del Suprem sos­te­nien que “la bata­lla d’Europa està per­duda” i, sin­ce­ra­ment, crec que no els fal­tava raó pel que ani­rem veient a con­ti­nu­ació.

En aquests moments, i amb inde­pendència del que s’esti­gui fent al Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans (TEDH) en relació amb la sentència del procés, l’autèntica bata­lla, i la que el Suprem dona per per­duda, és la que s’està lliu­rant al Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea (TJUE) i al Tri­bu­nal Gene­ral de la Unió Euro­pea (TGUE). És a Luxem­burg, i no a Estras­burg, on es defi­nirà el resul­tat d’una con­fron­tació que mai hau­ria hagut d’entrar en l’àmbit judi­cial.

Al Tri­bu­nal Gene­ral (TGUE) hi ha pen­dents de resol­dre’s diver­sos pro­ce­di­ments que abra­cen des del qüesti­o­na­ment de deter­mi­na­des deci­si­ons del Par­la­ment Euro­peu (l’any 2019) que van impe­dir als euro­di­pu­tats Puig­de­mont, Comín i Pon­satí assu­mir els seus escons des del començament de la legis­la­tura, fins al qüesti­o­na­ment, per via d’acció d’anul·lació, de la reso­lució del Par­la­ment del 9 de març del 2021 mit­jançant la qual es va acor­dar, inde­gu­da­ment, l’aixe­ca­ment de la immu­ni­tat dels tres par­la­men­ta­ris i també la nega­tiva, al seu moment, del mateix Par­la­ment de defen­sar la immu­ni­tat dels tres davant les ordres euro­pees cur­sa­des per Lla­rena.

Els temes que abra­cen aques­tes deman­des no són menors, i dels diver­sos pro­nun­ci­a­ments que haurà d’adop­tar el TGUE sor­ti­ran alguns dels ele­ments amb què es cons­truirà la res­posta defi­ni­tiva a una inde­guda judi­ci­a­lit­zació de la política, també en relació amb els drets de les mino­ries que han estat ober­ta­ment vul­ne­rats a instàncies de l’Estat espa­nyol i per via del Par­la­ment Euro­peu, en aque­lla època pre­si­dit per Tajani, l’infa­ti­ga­ble amic del Par­tit Popu­lar que tant mal ha fet a les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees.

No espe­rem que ens donin la raó abso­luta en cadas­cun d’aquests pro­ce­di­ments; en rea­li­tat, només neces­si­tem que alguns dels temes que s’hi plan­te­gen es resol­guin en el sen­tit que esta­bleix l’orde­na­ment euro­peu, al qual tan poc, o gens, de cas han fet des de les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals espa­nyo­les.

Per la seva banda, al Tri­bu­nal de Justícia (TJUE) es resol­dran les pre­ju­di­ci­als plan­te­ja­des pel jutge Lla­rena i que han obert una via que no esperàvem, però que ser­virà per tan­car el cer­cle de la tan nefasta gestió d’un pro­ce­di­ment que, com a causa penal, mai hau­ria hagut d’exis­tir. Les pre­ju­di­ci­als han estat un ines­pe­rat regal que, durant l’estiu, hem sabut apro­fi­tar perquè, com dic, ser­vei­xin per tan­car una etapa que mar­carà gran part del futur de Cata­lu­nya però, també, d’Europa.

De les set qüesti­ons pre­ju­di­ci­als plan­te­ja­des pel jutge Lla­rena, només la setena tin­dria aquest caràcter; les altres sis no tenen aquesta con­si­de­ració, o bé perquè trac­ten temes ja resolts pel TJUE, o bé perquè tenen una mera ori­en­tació hipotètica i no con­creta, que és requi­sit d’admis­si­bi­li­tat per part del Tri­bu­nal de Justícia. Sobre aquesta setena qüestió bas­cu­larà el debat jurídic i, sens dubte, el resul­tat dis­tarà molt de ser el que espe­rava el jutge Lla­rena i la resta d’altes instàncies juris­dic­ci­o­nals espa­nyo­les. El TJUE no dic­ta­mi­narà que gua­nyem per gole­jada –que hi gua­nya­rem–, sinó que es limi­tarà a esta­blir quina és la cor­recta inter­pre­tació de les nor­mes euro­pees, una res­posta que no només ha de ser vàlida per a Lla­rena, sinó per als altres vint-i-sis estats que for­men part de la Unió Euro­pea. Amb aquesta res­posta entre­garà tots els ele­ments que neces­si­tem per tan­car el cer­cle i res­ta­blir als euro­di­pu­tats els seus drets i, a través d’ells, res­ta­blir-los als cata­lans als quals repre­sen­ten.

En tot cas, la nos­tra segu­re­tat no prové, com alguns cre­uen, de l’arrogància, sinó de la cer­tesa res­pecte a un fet que a Europa és essen­cial: la segu­re­tat jurídica. Tot el que nosal­tres hem plan­te­jat no només s’emmarca en aquest prin­cipi, sinó que, a més, es basa en les essències matei­xes del dret de la Unió i dels prin­ci­pis rec­tors d’aquesta con­fe­de­ració d’estats a què per­tany Espa­nya a pesar que alguns s’entes­tin a arros­se­gar-la fora.

En defi­ni­tiva, gua­nya­rem perquè tenim raó, perquè el dret està de part nos­tra i perquè tot el que estem plan­te­jant és allò que resulta com­pa­ti­ble, fins i tot neces­sari, amb el bon fun­ci­o­na­ment d’una Unió Euro­pea que, cada dia més, neces­sita fer-se forta en uns valors que són els que van ins­pi­rar la seva cre­ació: els democràtics.