‘COMMENT ALLEZ-VOUS?’

Ha estat un estiu atípic en una de les destinacions turístiques més madures de la geografia catalana. Després d’un juliol de mig aixecar el cap per als comerços de temporada i de veure com tímidament als hotels hi apareixien les acolorides tovalloles de platja, l’agost s’ha mostrat prou benèvol per omplir cada dia les terrasses de bars i restaurants –amb unes distàncies de seguretat més que discutibles–, dur la mascareta a l’alçada de la barbeta, fer botellots a la platja i als parcs i omplir els carrers amb turistes de mitjana distància. M’explicaré.

Acostumats com estem a passejar pels carrers més cèntrics del municipi escoltant una barreja d’idiomes i d’aspectes, aquest estiu s’ha imposat per majoria aclaparadora el visitant francès més familiar. Aquell de la parella i els fills que fa cas omís del primer ministre francès –que reclamava als seus ciutadans no viatjar a Catalunya per la pandèmia–, carrega el cotxe, reserva l’hotel i en menys de cinc hores de viatge comença les vacances de sol i platja. Restauradors i hotelers reconeixen que els ha sorprès aquesta revifada d’un estranger que, per tradició, anava sempre a remolc d’alemanys i britànics i buscava altres indrets on distreure’s. La seva presència era important, però no tan significativa com la d’altres il·lustres europeus. De fet, a més d’un l’ha agafat amb el peu canviat quan ha comprovat que l’omnipresent anglès que domina tothom, o ho fa veure, a la costa catalana no servia de res quan s’hi volia adreçar. Per norma, o perquè durant molts anys va ser la llengua de culte dins i fora de les seves fronteres, el francès parla en francès a tothom. L’entengui o no l’entengui. Però el més curiós, o el més normal tractant-se d’un municipi turístic, acollidor i on l’idioma mai no ha estat font de conflicte, és que restauradors, hotelers i ciutadans de peu han entomat ràpid el canvi, han aparcat l’anglès i han recuperat els manuals bàsics per aprendre a dir bonjour!, comment allez-vous? o que veux-tu boire? I els francesos agraïts pel gest, han mantingut la seva llengua i s’han sentit com a casa. És això, no?