DOS DIES DE SOBIRANIA

Aquest dilluns, 6 de setembre, farà quatre anys que la majoria democràtica del Parlament de Catalunya va exercir de forma pura la sobirania que el poble els havia encomanat. La majoria independentista de Junts pel Sí i la CUP empoderava els catalans per la via legal per decidir lliurement el seu futur com a nació amb una llei de referèndums i una segona llei que desenvolupava el marc legal pel qual, en cas que guanyés el sí, Catalunya esdevindria un estat desvinculat d’Espanya. Que un parlament legisli en interès dels drets socials, cívics, polítics i culturals dels seus ciutadans no hauria de convertir-se en una efemèride històrica –i judicial– com ha passat amb el ple del 6 i 7 de setembre del 2017. Desgraciadament, el “ple de la desconnexió” ha estat pervertit políticament per l’oposició unionista i manipulat i enverinat per la justícia espanyola al servei d’aquest unionisme per castigar i escarnir tot un país. Un país i un sistema polític que tan sols va decidir, després de molts anys de letargia autonomista, donar la veu al poble.

Però la repressió derivada d’aquells dos dies en què el Parlament de Catalunya va ser sobirà ha transcendit fins avui. Quatre anys després, la legislatura que ha arrencat fa pocs mesos es considerarà exitosa si el Parlament aconsegueix trobar els subterfugis que permetin tornar a aprovar lleis –de caràcter purament autonòmic i de perfil social– que els tribunals espanyols van tombar per desig exprés dels partits polítics espanyols per considerar que, en procurar el benestar dels catalans, es deixava en inferioritat de condicions els ciutadans d’altres territoris de l’Estat. Donant per fet, per tant, que els parlaments dits autonòmics no serveixen per a res i que només les lleis estatals són dignes de ser beneïdes per la Constitució espanyola.

És cert, però, que la majoria de parlaments autonòmics –amb l’excepció notòria d’Euskadi i Navarra– no exerceixen cap mena de sobirania i es limiten a replicar normatives espanyoles o a legislar sobre qüestions molt col·laterals que en cap cas no col·lideixen amb els interessos de la bandera espanyola. Tampoc no proposen comissions d’investigació ni aproven propostes de resolució –amb valor polític però no jurídic– que qüestionin el règim del 78 i les seves corrupteles... Com també és cert que la repressió ha tingut un efecte directe i sagnant en la percepció de sobirania del Parlament. Els diputats i diputades, però sobretot els partits, van amb peus de plom cada vegada que presenten una proposta de resolució, una proposició de llei o fins i tot un manifest. La repressió ha fet la seva feina, i els representants de la sobirania del poble actuen coaccionats –de vegades de forma inconscient, però de vegades conscient– per les amenaces constants de l’Estat i dels seus aparells judicials. I el resultat és, per exemple, una frenada evident en les iniciatives parlamentàries que puguin suposar un petit avenç en el camí cap a la llibertat o la millora dels drets dels ciutadans des dels principis del republicanisme. Això, a banda que els grups parlamentaris independentistes sotmeten a l’escrutini dels seus serveis legals qualsevol text abans de ser presentat. Sense el vistiplau dels advocats no es fa res.

La repressió continua, també al Parlament. Però en paral·lel, l’independentisme institucional ha donat a Madrid una treva de dos anys perquè escenifiqui un hipotètic diàleg que de cap manera desembocarà en l’exercici de la sobirania del Parlament i, per tant, del poble català. El govern més progressista de la història ho ha repetit de totes les maneres possibles, però mentre s’espera a que expiri aquesta treva, la cambra catalana continua atemorida.

A les portes del quart aniversari de l’1-O, de la Diada i també d’aquell ple en què Catalunya va ser sobirana durant quaranta-vuit hores, l’independentisme ha de repensar si està disposat o no a defensar de manera efectiva la sobirania d’aquest Parlament com va fer el 2017.