Al mes de setembre, i també al gener, és quan tothom intenta fixar-se nous objectius personals i professionals. Són dos moments de l’any en què d’una manera o d’una altra intentem posar el comptador a zero, fem una llista de bons propòsits per deixar enrere mals costums o infructíferes inèrcies. Fer aquest exercici pot ser encertat, perquè pot generar il·lusions i despertar motivacions, però ja sabem que tot pot quedar en paper mullat perquè la vida és plena de bones intencions que, malauradament, no s’acaben executant. Tot i així, és necessari avaluar, encara que sigui dos cops a l’any, les nostres fortaleses i debilitats, els nostres encerts i errors.

Cal fer aquesta radiografia per poder gestionar el nostre dia a dia, perquè vivim en una societat competitiva que avalua constantment els nostres èxits i fracassos, on es valoren molt poc els errors i on es prima sempre l’excel·lència. Sense tenir en compte que aquests conceptes són molt relatius, que tot depèn de la nostra escala de valors, prioritats o exigències. Alhora, tots sabem que els èxits i fracassos també depenen dels paràmetres culturals, socials, polítics, mediàtics i educatius establerts en cada societat.

Per això, sempre és important marcar-se petites fites, aquelles que amb esforç, constància i força de voluntat podrem assolir. Això serveix per no ensopegar constantment contra les mateixes frustracions i per no viure en una espiral de decepcions i desenganys, que, evidentment, esdevenen totalment contraproduents ja que generen desànim i desmoralització. Tots aquests processos cal fer-los amb constant autocrítica i molta persistència. Diuen que és així com s’aconsegueixen els petits reptes personals i com es pot avançar en termes col·lectius.

Per tant, aquesta reflexió l’haurien de fer, també, els líders polítics que participaran a la taula de diàleg entre l’executiu català i espanyol. Els qui hi assistiran esperen treuen alguna proposta o acord que pugui ser llegit com una victòria, com un èxit, però segons com evolucioni hauran de despatxar possibles desencerts. Perquè en política, com en la vida, els fracassos s’han de gestionar.

Esquerra Republicana ha abocat moltes esperances en la taula de negociació. Des del seu gir pragmàtic després de la tardor del 2017, la formació defensa que cal esgotar fins al final el diàleg i la negociació amb l’Estat per aconseguir un referèndum pactat i l’amnistia de tots els represaliats polítics. En canvi, des de les files de Junts creuen que de la taula no sortirà una solució al conflicte polític i que, per tant, ells no renuncien a la unilateralitat. Tot això en un context pandèmic, amb les seves derivades econòmiques i socials, i davant la necessitat de perfilar els nous pressupostos catalans.

Alhora, des de Madrid els dos socis de govern tampoc comparteixen la mateixa anàlisi ni faran arribar les mateixes propostes per resoldre el procés català. El PSOE sap que poden ser imprescindibles els tretze diputats d’Esquerra a la cambra baixa si vol aprovar els comptes generals de l’Estat i, per tant, ha de ser prudent i maquiavèl·lic. En canvi, Unidas Podemos vol tornar a posar al centre del debat polític la reforma del delicte de sedició, que Sánchez sembla que ha enterrat en un calaix sine die. I tot això passa en un escenari cada cop més favorable per al PP, que remunta en les enquestes. Per tant, els socialistes saben que han de calcular bé cada gest i decisió, han de gestionar amb èxit els fons europeus i no poden ignorar el cas català si volen mantenir un dels seus socis parlamentaris importants, els republicans.

Perquè tot s’acabarà llegint en termes absoluts i maximalistes. S’enumeraran els èxits i s’utilitzaran per sumar rèdits polítics, però, evidentment, també s’hauran d’afrontar els possibles fracassos, aquells que mal gestionats els poden abocar a la crítica més enverinada. Per tant, millor que tots els actors que formin part de la taula de diàleg siguin capaços d’actuar amb màxima transparència, serenitat, sinceritat i discreció. Perquè difícilment les dues parts sortiran satisfetes d’aquest procés, però el que és segur és que ambdues hauran de respondre a les possibles frustracions, desencerts i fracassos. La política és indissociable de la vida. I la vida és plena d’èxits i fracassos que hem d’anar driblant amb certa destresa i molta insistència.