TORNEM-HI! (UN ALTRE COP)

“Fa molts anys que anem a les manifestacions i no ha servit per a res.” “Estem farts dels dirigents polítics i fins i tot dels socials, que tot el dia es barallen i són incapaços de posar-se d’acord.” “Els líders d’aquest partit [no cito noms, que cadascú posi els que vulgui] han renunciat a la independència.” “No estic d’acord amb la taula de diàleg, és una pèrdua de temps perquè Espanya no voldrà acceptar mai un referèndum.” “No puc anar a una manifestació on participin membres del govern, d’ERC, de JuntsxCat ni de la CUP.” “No accepto que s’instrumentalitzi la Diada.” “Ens cal donar una lliçó als polítics.” “No m’agrada gens el cartell institucional de la Diada i, a més, té faltes de puntuació.” “Estic cansat de tot i de tothom.”

Les cites anteriors les he extret de les xarxes socials, com sabem, una enquesta molt poc fiable del pensament del país, sobretot si ens atenem al que després ens revelen les urnes. I de ben segur que molts de vostès podran afegir-ne d’altres que deuen haver sentit de familiars, amics, coneguts i saludats. Els arguments per no anar a la manifestació de la Diada són, com poden comprovar, ben diversos. N’hi ha per triar i remenar, però la realitat és que d’ençà del 2012, quan tal dia com avui vam descobrir que la gent que anava a la manifestació de la Diada no érem els quatre gats de sempre sinó una multitud impressionant, l’Onze de Setembre s’ha convertit en un dels principals baròmetres per mesurar la pressió que estem disposats a exercir per aconseguir la independència, amb tots els respectes pel 9-N, per l’1-O, per les eleccions plebiscitàries i les no plebiscitàries i per tots els actes que vulguin afegir. Prou que acumulem anys picant pedra al desert i prou que intuïm que ens en queden alguns més! Però és el que ens toca, abocats com estem a ser un poble que no defalleix mai i que ha aconseguir resistir malgrat aguantar un dels estats més autoritaris d’Europa. I, si tenen algun dubte existencial de darrera hora, si els fa mandra desenganxar-se del sofà o desplaçar-se a Barcelona (com a mínim aquest any hi podrem anar sense peatges!), només cal que tanquin els ulls i s’imaginin llegint la premsa o sintonitzant els canals espanyols, els d’aquí i els d’allà. Ja només per això val la pena que hi tornem (un altre cop).