CONVIURE AMB EL SOROLL DE FONS

Aquesta setmana hem viscut l’enèsim capítol de la pugna entre Junts i ERC. L’espectacle ha estat especialment traumàtic. I no només perquè ha posat de manifest, una altra vegada, les diferències estratègiques entre els dos partits de govern, sinó, sobretot, perquè s’han airejat poques hores abans d’una reunió de l’anomenada taula de diàleg entre els governs català i espanyol. L’episodi ha provocat la riota de la premsa espanyola i ha reforçat la posició del PSOE. Una victòria de l’adversari, doncs, molt més per demèrits que no pas per mèrits propis.

En tot cas, més enllà d’aquest darrer episodi, val la pena resseguir els antecedents i els motius profunds d’aquesta desconfiança per aprendre a conviure-hi i no prendre-hi mal. Els periodistes Oriol March i Joan Serra Carné acaben de publicar un llibre molt recomanable en què fan una “anatomia de la desconfiança entre Junts i ERC” (Enemics íntims, Pòrtic). El volum es complementa amb un pròleg de Francesc-Marc Álvaro, que retrocedeix fins als anys de la Segona República, amb els inicis de l’autonomisme i la rivalitat entre ERC i la Lliga. Es tracta, tal com indica, d’una “relació envitricollada que es fonamenta alhora en la necessitat mútua i en la competició descarnada”. El mòbil de fons és la lluita per l’hegemonia en l’espai del sobiranisme, perfectament legítima tractant-se de dos projectes polítics diferents, però difícilment comprensible atesa la magnitud del repte que tenim al davant. Al capdavall, però, la pugna entre ERC i Junts, entre Junts i ERC, és la que es viu en el conjunt del sobiranisme des del 2 d’octubre del 2017, quan es va reforçar la solidaritat per fer front a la repressió al mateix temps que augmentava el desconcert i la impossibilitat d’acordar on calia anar. Per a uns calia fer un reset i reprendre la lluita amb més forces, ampliant la base social; per als altres, només calia fer efectiu el mandat de l’1-O. El dilema no és senzill i correm el risc que es converteixi en un torcebraç interminable que acabi de desencisar els convençuts i d’allunyar encara més els que queden per convèncer. En tot cas, allò que sembla clar és que no hi ha una solució màgica i que, molt probablement, ens haurem d’acostumar a conviure amb aquest soroll de fons.