EN CATALÀ

Aquesta set­mana que ha arren­cat un nou curs esco­lar, vol­dria feli­ci­tar una escola en par­ti­cu­lar. Els parlo de La Bres­sola. És la pri­mera escola cata­lana dels temps moderns a la Cata­lu­nya del Nord, i va néixer el 16 de setem­bre de l’any 1976, ara fa qua­ranta-cinc anys, al garatge de la clínica vete­rinària La Creu Blava, a la car­re­tera d’Elna a Per­pinyà. Ho va fer ins­pi­rada en la Seaska, la fede­ració d’esco­les d’Ipar­ralde, a Euskadi Nord, en un temps con­vuls i en un indret espe­ci­al­ment deli­cat, política­ment i lingüísti­ca­ment. La pressió sobre el català en aquest ter­ri­tori és de temps recu­lats. Quan Lluís XIV va anne­xi­o­nar a França les comar­ques nord-cata­la­nes va decla­rar que “l’ús del català repugna i és con­trari a l’honor de la nació fran­cesa”. Aquesta decla­ració va ser com si es llancés una male­dicció sobre la llen­gua cata­lana que era pròpia d’aques­tes comar­ques, i això es va plas­mar en una repressió cons­tant, con­ti­nu­ada i sos­tin­guda en el temps de l’Estat francès cap al català. Lluny d’arron­sar-se, La Bres­sola, s’ha cen­trat en la recu­pe­ració del català, entès com un valor cul­tu­ral i com un senyal d’iden­ti­tat per a una mai­nada que no tenien per què pres­cin­dir d’una llen­gua que natu­ral­ment era seva pel fet que el cap d’un altre estat havia deci­dit, molts anys abans que nai­xes­sin, que no tenien dret a expres­sar-s’hi. Aquesta manera de pen­sar i d’actuar és la que té La Bres­sola en els fona­ments i en la forma d’ense­nyar a enca­rar la vida. I n’ha après, de les situ­a­ci­ons difícils i com­pli­ca­des. I igual que ho ense­nya als alum­nes, s’ho ha apli­cat. Mal­grat les hos­ti­li­tats de diver­ses ins­ti­tu­ci­ons, els entre­bancs i els pals a les rodes que els han posat, se n’han sor­tit. Gràcies a l’esforç i a la con­vicció de mol­tes per­so­nes, pares, mes­tres, mili­tants i ins­ti­tu­ci­ons del sud. Ja se sap que per aixe­car –i man­te­nir– qual­se­vol pro­jecte cal molta deter­mi­nació, fer­mesa, volun­tat, espe­rit de sacri­fici i opti­misme. I si el pro­jecte és edu­ca­tiu i for­ma­tiu en una llen­gua, com el català, que no ha des­per­tat sim­pa­ties ni a un cos­tat ni a l’altre de la fron­tera, el mèrit és extra­or­di­nari. Crec que és feina de tots aju­dar, en la mesura que es pugui, que La Bres­sola con­tinuï cele­brant molts anys més de vida en català.