QUANT TEMPS ESTAREM SENSE PEATGES?

Els peatges no desapareixen, es transformen. Aquesta frase podria resumir tot allò que envolta la fase del postfinançament de la xarxa principal de carreteres per a la seva conservació. I més en un moment en què, en acabar les principals concessions, encara no existeix cap model consensuat per seguir mantenint autovies i autopistes segures amb vista al futur.

L’1 de setembre, l’AP-7 entre la Jonquera i Salou, l’AP-2 de Lleida al Penedès, la C-32 entre Montgat i Blanes i la C-33 de Barcelona a Montmeló –les dues primeres de titularitat estatal i les dues següents de la Generalitat– deixaven de cobrar peatges per la finalització de la concessió que tenia Abertis. En principi, era una notícia força esperada, però la realitat és que ningú sap a hores d’ara com se’n podrà finançar el manteniment durant els propers anys. No hi ha cap model entre els experts ni entre les administracions per resoldre el tema de la conservació de la xarxa viària de gran capacitat de l’Estat. A Catalunya, fa vint anys ja hi va haver un gran debat sobre com afrontar l’acabament dels peatges, però passat el temps, i després de centenars de reunions, amb el desgast del capital intel·lectual que això suposa, encara no s’ha trobat cap acord de consens.

Segurament el problema no era tant que a Catalunya s’hagués de pagar per circular, sinó que el conflicte estava més motivat pel fet que a la xarxa viària espanyola gairebé no existien les vies de pagament. S’han vessat rius de tinta i s’han fet un munt de mobilitzacions contra els peatges per la injustícia que suposava haver de pagar doblement per les carreteres, com a usuari a Catalunya i com a contribuents al territori espanyol.

I ara que aquestes quatre vies són gratuïtes –no oblidem que encara queden diversos eixos de pagament a Catalunya, com la C-32 en el tram cap al Garraf– caldrà trobar una solució per veure com s’afronta el futur de les infraestructures viàries de tot l’Estat. Cal recordar ara i aquí que tot allò que acordi el govern de l’Estat els propers anys en aquest sentit haurà de tenir en compte dues premisses. Una és que els pressupostos no podran assumir noves despeses fixes i que hi ha diverses directives europees que conclouen que qui utilitzi la xarxa viària i qui contamini haurà de pagar.

Atès aquest panorama, s’obren dues possibilitats encara incertes. Una seria la proposta de la part catalana, que ha apostat tradicionalment per la vinyeta, la qual implicaria un únic pagament anual que rondaria els 70 o 80 euros i que donaria dret a un ús il·limitat de la xarxa. Resulta inevitable veure aquesta proposta com un nou impost a la tinença de vehicles, que a l’administració li representa uns ingressos recurrents i previsibles amb el mínim esforç. Per tirar endavant aquest model, encara que fos provisional, s’hauria d’aplicar a tot l’Estat i no només a Catalunya. Per tant, sembla, doncs, una iniciativa amb poques possibilitats de prosperar.

Per la seva banda, el Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana proposa que el pagament sigui d’1 cèntim d’euro per quilòmetre recorregut. Segurament, és més just, però presenta també complexitats. Per exemple, implica una inversió inicial en tecnologia, ja que afectaria tant les autopistes com les autovies. A més, hi hauria el risc que molts usuaris, possiblement els transportistes, utilitzessin vies secundàries per no haver de pagar, un fet que podria posar en perill els centres urbans de centenars de pobles i ciutats catalanes.

Les llargues cues els caps de setmana en vies que fins ara eren de pagament evidencien que les barreres ja s’han apujat, però caldrà una certa normalitat, i sobretot retirar les cabines de pagament per no haver de reduir la velocitat a l’antiga zona de peatges, per veure si s’allarguen en el temps. La pregunta, ara, és la següent: quants anys trigarem a tornar a pagar? I si és així, la resta de l’Estat, poc habituada fer servir la targeta de crèdit per circular, ho farà com ho hem fet els catalans durant tantes dècades?