TERRORISME?

Ara que està tan de moda la novel·la negra, alguna edi­to­rial hau­ria de fer una pro­posta seri­osa al jutge de l’Audi­en­cia Naci­o­nal Manuel García-Cas­tellón perquè n’escrivís una de ben sonada. D’ima­gi­nació, en té per donar i per ven­dre, molta més que l’inven­tor de la frase de la meda­lla de la mare “més que ahir però menys que demà”, i és que se n’ha de tenir per voler –i acon­se­guir– pro­ces­sar per per­ti­nença a orga­nit­zació ter­ro­rista els tretze pre­sump­tes mem­bres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) vin­cu­lats amb l’ope­ració Judes. L’home ho té tot a favor per esde­ve­nir un escrip­tor ben negrot, perquè, a més a més del doll de fan­ta­sia que fa ves­sar qual­se­vol vas, s’hi ha d’afe­gir tot un rosari d’adjec­tius que con­for­men fra­ses impos­si­bles que fan sali­ve­jar les ments més retorçades de la meseta. “Evi­den­ciar una gran radi­ca­li­tat” i “por­tar a terme acci­ons vio­len­tes o atemp­tats con­tra objec­tius prèvia­ment selec­ci­o­nats” són com­po­si­ci­ons gra­ma­ti­cals de verb, sub­jecte i pre­di­cat que, ho hem de reconèixer, no estan a l’abast de qual­se­vol mor­tal. I és que no ens enga­nyem, per a aquesta mena de ver­bor­rea se n’ha de saber. Gai­rebé s’hi ha de néixer. És, com ho diria, una mena de do natu­ral. Saber on posar l’accent, els sig­nes d’excla­mació, els inter­ro­gants, les majúscu­les, les parau­les subli­mi­nars que donin a enten­dre sense dir explícita­ment... Inven­tar paranys que enga­nyin els lec­tors inno­cents, gene­rar dub­tes, embo­li­car les pàgines amb els fils gai­rebé imper­cep­ti­bles d’una tera­nyina, dosi­fi­car el verí, inven­tar per­so­nat­ges, situ­a­ci­ons, ele­ments ine­xis­tents i figu­rants amb tri­corni. Amb tota aquesta sam­faina d’ele­ments, l’èxit està més que asse­gu­rat. Només cal posar un títol ben alti­so­nant a la novel·la negra, ficció al cap i a la fi, i pre­sen­tar-la al premi més ben remu­ne­rat, l’orga­nit­zació con­vo­cant i els mem­bres del jurat del qual, com ja és un clàssic, ja li han fet saber que el gua­nya­dor porta el seu nom i cognom. Tot clar i trans­pa­rent, tan clar i trans­pa­rent que enllu­erna com el llautó. Tot i això, les males llengües asse­gu­ren que el guar­do­nat ha pla­giat paràgrafs sen­cers d’un tal Miguel Ángel Car­ba­llo, que es gua­nya la vida de fis­cal, tot i que final­ment tots dos han arri­bat a un acord amistós i es repar­ti­ran honors i pre­mis al cin­quanta per cent.