Opinió
PER QUÈ VOLEN LA TAMARA AL SUPREM?
El dret es pot estirar, retorçar i tornar a estirar les vegades que es vulgui, però quan arriba l’hora d’interpretar-lo, el marc operatiu es redueix molt si el que es pretén és fer-ne una interpretació democràtica. D’exemples del que dic, n’hi ha molts, i en els últims temps n’hem vist de tots colors.
El recurs de cassació plantejat pel fiscal del Tribunal Suprem, en contra de la sentència que va ratificar l’absolució de Tamara Carrasco és un bon exemple del que estic dient… Estirar el dret fins a fer-lo irrecognoscible i superar els límits propis de qualsevol estat democràtic i de dret.
En casos com el de la Tamara, en què el judici es va celebrar en un jutjat penal i la seva absolució va ser recorreguda davant l’Audiència Provincial, només es pot interposar el recurs de cassació quan s’entén que s’ha infringit la llei a l’hora de dictar l’esmentada resolució i, especialment, quan s’entén que hi ha un especial interès de cassació i això es reflecteix, entre altres raons, en la inexistència de jurisprudència respecte a l’esmentat tipus penal o a algun d’anterior amb igual o similar contingut.
Bàsicament i traduït a un llenguatge simple i clar, es tracta d’un recurs molt tècnic, amb uns requisits molt concrets i en el qual hi ha molt poc marge de maniobra vist des de la perspectiva dels operadors jurídics. No és un recurs senzill i tampoc permet coses com les que pretén el fiscal… No dic que no ho aconsegueixi; això ja és una altra història.
El problema sorgeix, i aquí és on hi ha la clau, quan el fiscal, usant l’única via legalment prevista per arrossegar un cas d’aquestes característiques fins al Suprem, el que busca és una cosa molt diferent i amb unes conseqüències, després, molt difícils de tenir un encaix democràtic.
Un motiu de cassació d’aquestes característiques impedeix qüestionar els “fets provats” de la sentència, és a dir no es pot canviar el relat del que s’entén que ha succeït i, per tant, no es poden fer una sèrie de qüestionaments més propis d’un recurs d’apel·lació; en qualsevol cas, aquestes són disquisicions tècniques que, segurament, no interessen ningú.
En realitat, i fent justament el que el motiu de cassació impedeix, el fiscal aporta la seva molt especial valoració de la prova practicada, la interpreta i arriba a la conclusió que tots –jutjat penal i Audiència Provincial– estaven equivocats i que els fets descrits són constitutius de delicte i que, per tant, s’ha de condemnar Tamara Carrasco.
El que realment pretén el fiscal no és només que es condemni Tamara Carrasco, sinó que a través del seu cas, que mai hauria hagut d’arribar als tribunals, es generi una nova jurisprudència que acabi donant carta de naturalesa –com a conducta criminal– al que alguns han acordat anomenar “violència ambiental”.
Es tracta de criminalitzar uns missatges perquè, a judici del fiscal, i segurament de molts més que no entenen o no assumeixen com funciona una democràcia, el tipus de missatges que va fer circular la Tamara creen “un entorn social violent i intimidatori que soscava l’ordre i la pau pública que han d’imperar en una societat com la catalana, que vivia moments de gran tensió”.
Bàsicament, es pretén avançar una barrera penal per, d’aquesta manera, reprimir no ja les conductes que puguin acabar sent violentes sinó, clarament, el dret a convocar manifestacions i celebrar-les, la qual cosa, traduïda, pot ser “tallar el problema d’arrel” deixant clar que no només és delictiu tenir un comportament violent, sinó també convocar un acte que pugui, o no, acabar generant situacions concretes de violència.
La “violència ambiental” com a concepte que cal criminalitzar és un fet que persegueixen des de fa molt de temps i que reflecteix el poc o gens que han entès de la sentència de Schleswig-Holstein que va denegar l’entrega del president Puigdemont, en què es feia un bon repàs de com ha de ser interpretat el dret i de com ha de ser aplicat en democràcia quan es tracta del dret de manifestació.
Com que ni el jutjat penal ni l’Audiència Provincial de Barcelona han volgut entrar en un joc tan desassenyat, ara van a la recerca de l’ajuda del Tribunal Suprem, que no en poques ocasions ha transformat sentències absolutòries en condemnatòries i sempre a costa dels drets i les llibertats de què som titulars tots els ciutadans… D’exemples, com deia abans, n’hi ha molts, com ara els del músic César Strawberry i el d’“Aturem el Parlament”.
Quan la norma no dona més de si, se l’emporten al Suprem, que sempre està disposat a reblar el clau per portar-nos de la policromia europea al blanc i negre del NO-DO… I així ens va.
