@KRLS, LA PEÇA CLAU

No cal ser de Junts, ni d’Esquerra, ni de la CUP, ni de cap d’aquests tres partits per arribar a la conclusió que el president Carles Puigdemont és la peça clau del tauler català. És més, es pot ser de Junts, d’Esquerra, de la CUP o de cap d’aquestes tres formacions, en el marc d’una pluralitat que és políticament bona i democràticament saludable, i reconèixer sense cap rubor que aquesta és la situació, agradi més o convenci menys el personatge. A Catalunya, actualment no hi ha cap polític que generi un efecte catalitzador popular com el que congrega el líder a l’exili, amb una transversalitat en tot l’arc de l’independentisme al marge del que voti cadascú cada cop que hi ha una urna. És per això que caldria que el paper del president Puigdemont fos capitalitzat no només pel seu partit sinó per tot el sobiranisme. No cal apel·lar més a unitats d’acció, ni a lideratges messiànics, ni a contraposar el govern interior a l’exterior. Simplement cal saber utilitzar el principal actiu en benefici de tot el moviment, amb generositat per part d’uns, deixant prejudicis a banda per part d’altres.

Totes les estratègies són bones encara que circulin per camins diferents, sempre que comptin amb prou suport popular i electoral al darrere, es diguin confrontació o taula de diàleg. No depèn del què, sinó de la capacitat de defensar la posició.

I la carta Puigdemont és clarament un trumfo en qualsevol de les estratègies per una senzilla raó: perquè és l’única capaç d’atemorir mínimament l’Estat espanyol. La fúria malaltissa i la temeritat judicial amb què s’ha orquestrat des del primer dia la cacera desencadenada contra el president mostra que és l’autèntic enemic a batre. No pas perquè no hi hagi altres líders carismàtics, que n’hi ha, sinó perquè Puigdemont és aquell que encara no ha estat desactivat i que, per postres, compta amb més altaveus internacionals perquè la internacionalització del cas català continuï viva.

És hora que la política catalana aixequi el cap de la mirada curta i caïnita i torni a pensar estratègicament per sortit de l’atzucac, del carreró sense sortida, del cul-de-sac en què es troba no només per motius externs, sinó també interns. En aquests moments del procés, la falta d’unitat ja no provoca cap lament perquè és una causa perduda. Allò que encara som a temps de combatre, tanmateix, és la falta d’intel·ligència col·lectiva. I el cas Puigdemont s’ha de veure com un catalitzador i no pas com l’enèsima excusa per continuar llançant-se pel cap els plats cada cop més esmicolats de la vaixella.