EL BRAÇALET DE Nicolas Sarkozy

Dimecres passat, Nicolas Sarkozy va participar en la convenció nacional del Partit Popular. L’expresident francès va mantenir un diàleg apassionant amb el líder dels populars, Pablo Casado, i es va despatxar a gust contra el procés català: “Jo ho tinc clar. Hi ha una Espanya unida, amb capital a Madrid i una corona amb un rei que representa la unitat d’Espanya i això no pot canviar.” Sarcozy, com Manuel Valls al seu moment, no només estava preocupat per aquest afer intern de l’Estat espanyol, sinó que considerava que “si Espanya es trenqués, Europa sencera en pagaria el preu”. Com ens podem imaginar, només acabar la seva arenga patriòtica, l’auditori es va posar a aplaudir-lo sense aturador, mentre Pablo Casado somreia a l’estil Aznar i pensava que era una sort tenir un líder com Sarkozy al seu costat, encara més quan en un moment de la tertúlia l’expresident francès va recordar que onze anys enrere, quan el va veure per primera vegada al Palau de l’Elisi, li va dir: “Un dia seràs president del govern d’Espanya.”

Poques hores després d’aquella escena colpidora, ironies del destí, es va donar a conèixer que l’expresident francès havia estat declarat culpable de finançament il·legal i condemnat a un any de presó. El tribunal considera provat que en la campanya de les eleccions presidencials del 2012, Nicolas Sarkozy va gastar més del doble d’allò que permet la llei (42,8 milions d’euros) i, per maquillar-ho, va derivar una bona part de la despesa cap al partit de l’expresident, Unió per a un Moviment Popular (UMP), que va emetre factures falses en què constaven conferències o actes que mai es van arribar a fer. Sarcozy podrà complir la condemna en la intimitat de la llar, però haurà de dur un braçalet electrònic. En qualsevol cas, ara ja sabem del cert que allò que unia els dos personatges i els dos partits, Nicolas Sarkozy i Pablo Casado, la UMP i el PP, no era només l’amor adulador o el patriotisme d’estat, sinó la caixa B dels seus respectius partits i la temptació irrefrenable de fer trampes. I també sabem que tant els uns com els altres senten una estranya afecció pel braçalet, ja sigui amb l’estimada bandera o amb el dispositiu de seguretat per evitar que abandonin la mare pàtria.