OPERACIÓ BUMERANG

La tem­pesta des­en­ca­de­nada amb la detenció del pre­si­dent Puig­de­mont a l’aero­port de l’Alguer s’aca­barà con­ver­tint en un autèntic punt d’inflexió que, com un bume­rang, aca­barà pre­ci­pi­tant el final d’una bata­lla jurídica de qua­tre anys en la qual alguns s’han entes­tat per donar res­posta al que no és res més que un pro­blema polític de gran enver­ga­dura.

Al llarg d’aquests qua­tre anys hem vist tot tipus de mani­o­bres que, a par­tir de des­tros­sar l’orde­na­ment i minar una inci­pi­ent cre­di­bi­li­tat inter­na­ci­o­nal de la justícia espa­nyola, estan, fins i tot, posant en risc el sis­tema d’euro­or­dres ideat per llui­tar, en prin­cipi, con­tra la cri­mi­na­li­tat orga­nit­zada i el ter­ro­risme i no, com es pretén des del Tri­bu­nal Suprem, con­tra el líder del movi­ment inde­pen­den­tista català.

No és neces­sari, arri­bats a aquest punt del que no hau­ria de dei­xar de ser una con­fron­tació jurídica, fer un recor­re­gut per les múlti­ples i diver­ses mani­o­bres que s’han inten­tat, però sí que és con­ve­ni­ent dimen­si­o­nar aquesta última i les con­seqüències que tindrà perquè així ningú es podrà sen­tir enga­nyat després.

En aquesta dis­puta, que ja sem­bla més una obsessió freu­di­ana, s’han cre­uat tot tipus de línies ver­me­lles –per part dels de sem­pre–, tot i que n’hi ha una que, des d’una pers­pec­tiva euro­pea, només es pot tras­pas­sar una vegada: la de la veri­tat, que, en ter­mes jurídics, s’ano­mena lle­ial­tat pro­ces­sal.

Ja no hi ha cap dubte que quan el Regne d’Espa­nya es va opo­sar a la con­cessió de les mesu­res cau­te­lars al Tri­bu­nal Gene­ral de la Unió Euro­pea (TGUE) ho va fer amb l’únic propòsit d’acon­se­guir alguna victòria, per pírrica que fos. La culpa d’aquest engany és una qüestió interna per dilu­ci­dar entre l’advo­ca­cia de l’Estat i el Tri­bu­nal Suprem, però les con­seqüències d’aquest acte les paga­ran tots dos. M’expli­caré.

No és que ho tin­gues­sin fàcil, però a Europa la veri­tat ha d’anar al davant de tot. Si hagues­sin admès que les ordres euro­pees de detenció esta­ven en vigor, ales­ho­res mai s’hau­rien aixe­cat les mesu­res cau­te­lars i la bata­lla de Sàsser no s’hau­ria ges­tat i, a més, hau­rien sor­git pre­gun­tes per a les quals ja tenim res­posta, com ara: Des de quan esta­ven en vigor? També ho van estar durant el període en què no s’havia aixe­cat la immu­ni­tat?… Espa­nya volia gua­nyar i no va mesu­rar les con­seqüències.

El pro­blema que tenen ara és que han per­dut la cre­di­bi­li­tat davant, jus­ta­ment, del tri­bu­nal que haurà de resol­dre la demanda con­tra la con­cessió del supli­ca­tori amb què el Regne d’Espa­nya es juga tant; és davant del TGUE on estem defen­sant la immu­ni­tat del pre­si­dent, de Toni Comín i de Clara Pon­satí, i men­tir a aquest tri­bu­nal no ha estat una bona idea.

Els que van idear l’ope­ració bume­rang no van pen­sar que una mani­o­bra tan arris­cada els podia sor­tir mala­ment i, per tant, no van mesu­rar les con­seqüències d’una der­rota a les estra­des de Sàsser; segu­ra­ment no sabien ni on ni com es desen­vo­lu­pa­ria l’esmen­tada bata­lla judi­cial.

Tam­poc van pen­sar quina seria la nos­tra res­posta ni com afec­ta­ria un procés que ells s’han pres com si d’una guerra d’inde­pendència es tractés… Pot­ser sí que ho és.

De l’ope­ració bume­rang es poden extreure diver­ses con­clu­si­ons, per exem­ple que teníem raó sobre la neces­si­tat de tenir mesu­res cau­te­lars men­tre es resol el plet de fons, el de la immu­ni­tat –que també gua­nya­rem–. Per tant, a l’hora de pre­sen­tar el nou plan­te­ja­ment de les mesu­res cau­te­lars, el TGUE tindrà molt en con­si­de­ració el que el Regne d’Espa­nya al·legui sobre aquesta nova sol·lici­tud… O pot­ser ni ho té en compte, perquè con­si­dera que ja ha per­dut tota la cre­di­bi­li­tat.

En tot cas, serà interes­sant veure com inten­ten jus­ti­fi­car, després de l’ope­ració bume­rang, la supo­sada ine­xistència de risc de detenció quan aques­tes noves mesu­res sor­gei­xen, jus­ta­ment, d’una detenció pro­vo­cada i pla­ni­fi­cada des de Madrid.

Sigui com sigui, el que de debò és relle­vant és el fons de la qüestió: el plet pen­dent de resol­dre, que, a més i com he dit, es resoldrà davant del mateix tri­bu­nal al qual han enga­nyat amb el tema de les mesu­res cau­te­lars.

Un dels eixos, no l’únic, de la defensa que estem fent en aquest pro­ce­di­ment és que es tracta d’una per­se­cució política, i situ­a­ci­ons com les que s’han creat amb l’ope­ració bume­rang són el millor exem­ple que, efec­ti­va­ment, exis­teix una cosa que el Par­la­ment Euro­peu, enga­nyat pels de sem­pre, no va valo­rar: el fumus per­se­cu­ti­o­nis o el risc de per­se­cució política.

No hi pot haver més mos­tres de fumus per­se­cu­ti­o­nis que vio­len­tar el dret –ser­veixi com a exem­ple l’ope­ració bume­rang– o enga­nyar un tri­bu­nal per acon­se­guir per­ju­di­car l’afec­tat; tots dos exem­ples, i no només aquests, són la mos­tra més sòlida d’aquesta per­se­cució que hem anat denun­ci­ant i que ara, entre altres mol­tes coses, haurà de valo­rar l’enga­nyat TGUE.

El TGUE haurà de sos­pe­sar si en el plet prin­ci­pal, que alguns s’han pres com si es tractés d’una guerra d’inde­pendència, la raó la tenen els que men­tei­xen i retor­cen el dret o la tenim els que repre­sen­tem el màxim líder d’una mino­ria naci­o­nal embar­cada en una pacífica lluita per la seva inde­pendència… La res­posta està cada dia més a prop, i a Europa si alguna cosa no es pre­mia és la men­tira.

Al final, segu­ra­ment Sàsser i l’Alguer que­da­ran per a la història cata­lana com dos llocs molt relle­vants d’un procés que cada vegada s’acosta més al seu final i el resul­tat del qual es va començar a ges­tar a Brus­sel·les, es va defi­nir a Sch­leswig-Hols­tein i s’aca­barà reso­lent a par­tir de Luxem­burg, que serà el punt d’inflexió perquè les parts en con­flicte comen­cin a nego­ciar, que no és el mateix que dia­lo­gar, i que és el que ja s’hau­ria d’haver fet el 2017.