EL XOC GENERACIONAL DE LES PORRES

Fins al matí de l’1 d’octubre del 2017, la majoria de joves d’aquest país atribuïen a batalletes dels avis i als llibres de l’escola les escenes de repressió de la policia espanyola al carrer i a les comissaries. Allò era cosa d’una guerra i una dictadura molt llunyanes, que per a molts, la transició a la democràcia havia deixat enrere. Però aquell matí, els joves del país van veure en directe com la policia espanyola colpejava amb porres i empentes els seus avis, o els dels seus amics, els veïns, els pares... Aquell 1-O van descobrir que aquella policia a les ordres d’un estat autoritari era capaç d’apallissar població civil desarmada que només duia una papereta a les mans.

El xoc va ser descomunal. Diverses generacions al carrer, defensant les urnes amb els seus cossos davant la brutalitat policial espanyola –i la passivitat en alguns casos de la policia del país, que sobre el paper havia de protegir la integritat física i els drets civils i polítics dels ciutadans–, van crear una connexió especial que anava molt més enllà de la que ja s’havia començat a bastir amb les manifestacions de la Diada a partir del 2013. Un ancià, amb un trau al cap per un cop de porra a les portes de l’escola Ramon Llull de Barcelona. Una imatge que segur que es manté a la retina de tothom qui el va veure aquell 1-O i que avui, quatre anys després, no és possible garantir que no tornés a repetir-se en cas que els catalans tornessin a fer un acte de sobirania com aquell referèndum.

Certament, han passat quatre anys i la repressió continua, maquillada amb uns indults reversibles i que mantenen la inhabilitació per a càrrecs públics dels condemnats, perquè en cap cas l’indult significa el reconeixement de l’error comès per part de la justícia espanyola amb la sentència del Suprem, sinó una mena de perdó pel qual Espanya pretén sotmetre Catalunya durant uns anys més. Amb tot, l’indult era necessari per a nou persones que han estat castigades durant quatre anys per defensar valors com la democràcia, la dignitat i la noblesa.

Hi ha milers de represaliats, persones pendents de judici i, sobretot, exiliats. Exiliats perseguits i assetjats per tal que tampoc no puguin exercir els deures democràtics que els han encarregat els ciutadans a les urnes com a eurodiputats o com a representants d’un partit polític. En aquestes circumstàncies, el govern espanyol juga a fer picar l’ham a Catalunya amb una taula de diàleg –de negociació no sembla que n’hi hagi d’haver cap– que neix morta, i tothom ho sap, però a la qual no es pot renunciar perquè seria, a ulls de la comunitat internacional, donar la raó a l’unionisme.

Entesos, cal anar a Madrid a fer el paperot. Però si la repressió no cessa i la violència de l’1-O es pot tornar a repetir en el moment en què els catalans tornin a prendre el carrer per exercir els seus drets democràtics, no hi ha diàleg possible. Tot plegat, mentre el govern del PSOE i Podemos se sustenta gràcies a ERC i amb l’espantall que l’extrema dreta hauria estat molt pitjor.

En resum, la pilota no pot ser a la teulada de Madrid. L’1-O va anar a parar a la teulada catalana i no s’hauria d’haver llançat mai a l’altre cantó. Cal recuperar la iniciativa i marcar el pas de les negociacions –dialogar sense negociar només servirà per cremar una nova generació de catalans que encara estan disposats a posar el seu cos per defensar una urna i una papereta–, però això implica, i ja ho saben ERC, Junts, la CUP i les entitats de la societat civil, recuperar la unitat estratègica i deixar de banda els interessos partidistes o les aspiracions de copar el poder i repartir cadires. Hi ha marge, si bé no gaire, perquè quan s’arribi a l’equador de la legislatura catalana, la CUP exigirà, amb raó, passar comptes sobre la via del diàleg amb Madrid. Haurà de resultar més eficaç que la unilateralitat que defensaven els cupaires i els de Junts. Si no és així, els tres partits hauran d’explicar als catalans si hi ha pla B o si és la rendició definitiva.