El debat de política general de finals de setembre va servir per clarificar algunes coses i per certificar quina posició defensarà cada formació política durant els propers mesos, fins i tot posant en risc la continuïtat de la legislatura. L’estratègia de la taula de diàleg i, per tant, de seguir explorant la via negociadora amb l’Estat espanyol en va sortir reforçada. El cap de l’executiu, Pere Aragonès, va deixar ben clar que cal seguir per aquest camí, que la comunitat internacional avala el diàleg i que, si aquest fracassa, el procés haurà servit perquè la Generalitat es carregui de raons a l’hora d’encarar la fase següent. Quina podria ser aquesta fase? Això no ho va concretar. Tanmateix, mentre Aragonès aconseguia els vots dels comuns i els socialistes, i l’abstenció de Junts, per seguir aquesta tàctica, perdia els de la CUP, que el van portar a la presidència. Perquè els anticapitalistes, escèptics amb la taula de diàleg, van tornar a posar el referèndum unilateral al centre del debat polític. Amb això s’evidenciava que no hi ha un horitzó compartit entre les diferents forces independentistes i que no hi haurà un referèndum en aquesta legislatura. Només es produiria si l’Estat s’avingués a fer-lo possible, un escenari gairebé inimaginable a hores d’ara.

Però aquest no va ser l’únic punt de fricció entre els partits independentistes. Altres propostes més sectorials també van servir per demostrar que la geometria variable s’ha apoderat, un cop més, de la cambra catalana, i que aquesta serà decisiva per tirar endavant determinats projectes i lleis. L’ampliació de l’aeroport del Prat seguirà sent, sens dubte, un motiu de divisió entre els socis de govern, com també la proposta d’impulsar els Jocs Olímpics d’hivern.

Tot i així, molts dels temes que van centrar el debat de política general quedaran en paper mullat si la Generalitat no és capaç d’aprovar uns nous pressupostos. El president Aragonès va fer tot un seguit de promeses, com ara l’educació de 0 a 3 anys gratuïta –P2 en una primera fase–, l’aprovació del nou decret llei sobre energies renovables i la distribució gratuïta de productes d’higiene femenina a tots els centre educatius per a les dones que els necessitin. Unes propostes que sense uns comptes renovats difícilment es podran executar. Alhora, sense deixar de banda els prop de 3.500 milions més d’ingressos provinents dels fons europeus que podrien incloure els nous números. Però la gran incògnita és quina o quines formacions estan disposades a negociar-los amb el conseller Giró. La CUP? El PSC? És evident que calen uns pressupostos expansius que puguin donar resposta a la fase de reconstrucció postpandèmia. Els actuals, aprovats l’any 2020, han quedat totalment superats. De fet, són uns comptes que es van aprovar en plena pandèmia però que havien estat dissenyats prèviament.

Per tant, si entre totes les forces polítiques no són capaces d’aprovar-los deixarem en una situació molt delicada els serveis públics d’aquest país. La necessitat de negociar, pactar i cedir és de tots els colors. Dels qui governen i dels qui són a l’oposició. Cal desenvolupar polítiques de salut, educació o habitatge, però per dur-les a terme calen recursos, és a dir, diners.

Sense pressupost un govern no pot funcionar a ple rendiment. I, per tant, no pot demostrar quines són les seves línies de treball o les seves iniciatives polítiques, econòmiques, socials i culturals. Sense uns comptes nous, una legislatura acaba agonitzant. Però en política tot acaba depenent de molts càlculs, entre els quals, també, els electorals i partidistes. Quins s’acabaran imposant? Esperem que els més pragmàtics, és a dir, aquells que facilitarien l’aprovació dels nous comptes. No obstant això, sabem que en política no sempre dos i dos fan quatre.