ABRAÇAR(SENSE COMPLEXES) L’EXTREMA DRETA

El Partit Popular va tancar la seva convenció el cap de setmana passat a València reivindicant el paper de Rita Barberà, qui va ser alcaldessa de la ciutat (1991-2015) i diputada al Congrés (1983-2015). No va disculpar-se per l’ostracisme en què va morir, d’un atac de cor, el 2016. Llavors era una apàtrida política, forçada a donar-se de baixa perquè el Tribunal Suprem la investigava per blanqueig de capitals, que vagava pel grup mixt del Senat, després que també fos assenyalada per diversos casos de corrupció, inclòs la Gürtel, pel qual tot el partit va ser condemnat com “una organització criminal”. Fins ara, eren coneguts els viatges al centre del PP quan, per estratègia electoral, li convenia acostar-se a posicions més moderades. Ho va fer José María Aznar el 1991 quan, davant un PSOE envellit, exhaust i castigat per casos de corrupció, va iniciar un viatge al centre que li va permetre assolir la victòria el 1996. Ho va tornar a fer Rajoy quan, exhibint un perfil de tecnòcrata i gestor, va guanyar les eleccions del 2010 mentre la crisi econòmica feia estralls. I ho va tornar a fer Pablo Casado el juliol del 2018, en guanyar la presidència del partit a Soraya Sáenz de Santamaría, apel·lant a una dreta més moderada i oberta.

Això, però, s’ha acabat. I el PP s’ha decidit a guanyar la dreta de la dreta. La conseqüència d’aquest viratge desacomplexat ja fa temps que s’anunciava –amb Aznar i Esperanza Aguirre d’estàndards–, però la convenció ha rubricat l’abraçada a una posició en què una àmplia majoria se sent còmoda. Ho ha fet sense titubejos. Perquè saben que al Congrés tenen 88 diputats, i amb Vox (i amb la irrisorietat de Ciutadans) són 150, lluny de la majoria absoluta. Resultat de la suma: s’ha acabat jugar a la confusió, la genuïna dreta extrema i el seu discurs és del Partit Popular. No ha calgut fer-se seu el relat xenòfob, masclista i retrògrad dels ultradretans. N’hi ha hagut prou amb deixar campar alegrament Aznar perquè aprofités l’altaveu per ofendre tots els països d’Amèrica Llatina; Vargas Llosa perquè distingís “votar bé” de “democràcia” dos dies abans dels Papers de Pandora que el confirmen com un professional del frau fiscal, i Sarkozy perquè parlés d’unitat i patriotisme un dia abans que se’l condemnés per finançament il·legal. En surt un PP satisfet i trempat, aliè al fet que, en política, sempre calgui depassar les pròpies costures perquè les sumes i les majories es moguin. I aquesta cintura, sempre passi pel centre.