UNA ACTIVITAT EXÒTICA

Ara fa 115 anys que es va tancar el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Era el 17 d’octubre del 1906. Es va celebrar en plena efervescència de modernització i institucionalització del territori, amb l’objectiu de dotar la llengua d’un prestigi més gran i de posar els fonaments per a una gramàtica de la llengua catalana, cosa que va permetre elaborar-la ràpidament. El segon congrés, que se celebraria vuitanta anys més tard, l’any 1986, va ser organitzat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana i les institucions principals dels territoris de parla catalana i el va presidir el filòleg Antoni Maria Badia i Margarit, amb l’objectiu de reflexionar sobre la situació de la llengua i les mesures que calia prendre per assegurar-ne la normalitat. I per a l’any 2016 se’n preparava el tercer, amb una llista de reptes majúscula, com ara el coneixement, el reconeixement, l’ús, la integració i cohesió social i lingüística, la transformació tecnològica i comunicativa i la cooperació, amb l’objectiu de situar el català en un marc europeu i mundial. Finalment, però, no es va celebrar. Ara que ja hem sentit en més d’una ocasió que vivim en una emergència lingüística, ens cal fer-hi front de manera valenta, compromesa i decisiva. I ens ho hem de creure tots els que parlem en català. Perquè, no ens enganyem, aquesta emergència no és com la climàtica. La diferència és que aquí sí que hi ha pla B. Als que no els importa que es perdi el català i els que no fan res per evitar carregar-se la llengua, no els representa cap problema perquè si deixen de parlar en català ho faran en castellà i tan tranquils. La recepta és ben fàcil i ben coneguda. La normalització és poder parlar el català sense que res ni ningú et coarti aquesta llibertat. Una actitud que comença per nosaltres mateixos, els catalanoparlants. De tots els àmbits i de dalt a baix. Qui si no nosaltres ha de defensar la nostra llengua fent-ne un ús normal i quotidià? Renunciar-hi fent un canvi d’idioma és fer-nos trampes al solitari i disparar-nos un tret al peu. O ens arromanguem i parlem arreu i a tothom en català o ja ens podem calçar perquè els nostres fills quan es jubilin –si és que poden– aniran a aprendre classes de català com aquell que fa una activitat exòtica.