UNA ACTIVITAT EXÒTICA

Ara fa 115 anys que es va tan­car el Pri­mer Congrés Inter­na­ci­o­nal de la Llen­gua Cata­lana. Era el 17 d’octu­bre del 1906. Es va cele­brar en plena efer­vescència de moder­nit­zació i ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació del ter­ri­tori, amb l’objec­tiu de dotar la llen­gua d’un pres­tigi més gran i de posar els fona­ments per a una gramàtica de la llen­gua cata­lana, cosa que va per­me­tre ela­bo­rar-la ràpida­ment. El segon congrés, que se cele­bra­ria vui­tanta anys més tard, l’any 1986, va ser orga­nit­zat per la Fun­dació Congrés de Cul­tura Cata­lana i les ins­ti­tu­ci­ons prin­ci­pals dels ter­ri­to­ris de parla cata­lana i el va pre­si­dir el filòleg Antoni Maria Badia i Mar­ga­rit, amb l’objec­tiu de refle­xi­o­nar sobre la situ­ació de la llen­gua i les mesu­res que calia pren­dre per asse­gu­rar-ne la nor­ma­li­tat. I per a l’any 2016 se’n pre­pa­rava el ter­cer, amb una llista de rep­tes majúscula, com ara el conei­xe­ment, el reco­nei­xe­ment, l’ús, la inte­gració i cohesió social i lingüística, la trans­for­mació tec­nològica i comu­ni­ca­tiva i la coo­pe­ració, amb l’objec­tiu de situar el català en un marc euro­peu i mun­dial. Final­ment, però, no es va cele­brar. Ara que ja hem sen­tit en més d’una ocasió que vivim en una emergència lingüística, ens cal fer-hi front de manera valenta, com­pro­mesa i deci­siva. I ens ho hem de creure tots els que par­lem en català. Perquè, no ens enga­nyem, aquesta emergència no és com la climàtica. La diferència és que aquí sí que hi ha pla B. Als que no els importa que es perdi el català i els que no fan res per evi­tar car­re­gar-se la llen­gua, no els repre­senta cap pro­blema perquè si dei­xen de par­lar en català ho faran en cas­tellà i tan tran­quils. La recepta és ben fàcil i ben cone­guda. La nor­ma­lit­zació és poder par­lar el català sense que res ni ningú et coarti aquesta lli­ber­tat. Una acti­tud que comença per nosal­tres matei­xos, els cata­la­no­par­lants. De tots els àmbits i de dalt a baix. Qui si no nosal­tres ha de defen­sar la nos­tra llen­gua fent-ne un ús nor­mal i quo­tidià? Renun­ciar-hi fent un canvi d’idi­oma és fer-nos tram­pes al soli­tari i dis­pa­rar-nos un tret al peu. O ens arro­man­guem i par­lem arreu i a tot­hom en català o ja ens podem calçar perquè els nos­tres fills quan es jubi­lin –si és que poden– ani­ran a apren­dre clas­ses de català com aquell que fa una acti­vi­tat exòtica.