Tribuna republicana
NO ÉS EL CALAMAR, ETS TU
L’edició d’enguany del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges ha guardonat amb el Méliès d’Or el llargmetratge Censor, de la directora Prano Bailey-Bond. Ambientada al Regne Unit dels vuitanta, té com a protagonista una dona que es dedica a censurar escenes de pel·lícules de sang i fetge. El film apunta que, en una època de retallades en serveis socials i drets laborals, el govern de Margaret Thatcher va atribuir als films gore –distribuïts amb una tecnologia nova aleshores, les cintes VHS– un augment de la delinqüència per justificar les seves polítiques de mà dura.
La lliçó de Censor és aplicable al pànic moral generat per la sèrie de Netflix El juego del calamar. L’alarma social arriba després que professorat de Catalunya, Espanya o el Regne Unit advertissin que als patis de les escoles es jugava a les proves de la sèrie. El Consell Audiovisual de Catalunya ha emès un comunicat en què aconsella als progenitors fer servir les eines de control parental de Netflix per evitar que la mainada la vegi. El que cal, però, és abordar la qüestió en una conversa més general sobre els hàbits de consum d’internet de la mainada, una assignatura pendent per a molts adults: quin accés tenen els nens a mòbils i altres dispositius, per a què els fan servir, on, quan i amb qui. Cal, doncs, desmitificar internet com un indret caòtic i perillós.
Amb més o menys encert, El juego del calamar denuncia la violència que el capitalisme exerceix contra els habitants de Corea del Sud: obrers, immigrants, dones empresonades per matar el seu agressor, refugiades de Corea del Nord... Si l’infant ja l’ha vista, o n’ha vist alguns trossos, pot ser un pretext per parlar de les desigualtats de classe i de la violència econòmica. La lectura crítica de sèrie, amb representacions de gènere i ètnia problemàtiques, pot ajudar a prevenir altres violències.
El que veritablement radicalitza la canalla, i fa que adopti actituds violentes, no són productes culturals específics, sinó ideologies com el racisme, el sexisme o la LGTBI-fòbia. Un estudi de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals assenyala que el 55% de lis alumnis LGTBI ha patit assetjament escolar. Dues de les persones detingudes per l’assassinat homòfob del jove de 24 anys Samuel Luiz, el juliol passat a la Corunya, són menors. Els altres tenen entre 20 i 25 anys. Dos de cada deu nois espanyols d’entre 15 i 29 anys considera que la violència masclista és un invent ideològic, mentre que el perfil més comú de violador grupal és el d’un home entre 20 i 25 anys. Terroristes misògins i supremacistes blancs com Elliot Rodger, Brenton Tarrant i Alek Minassian no arribaven a la trentena.
A les televisions catalanes, les ideologies d’odi apareixen en diferents graus. Hi existeix l’apologia explícita, com la que es tolera en programes de 8tv. Hi ha, per exemple, la banalització de la violència sexual i la impunitat policial (racista i sexista) que fa el programa Crims, així com la difusió d’estereotips racistes de la sèrie Merlí, en què les persones racialitzades amb pes a la trama eren o bandarres llatinoamericans o mafiosos xinesos. Hi ha actituds despectives, com els insults masclistes que el tertulià del Tot es mou de TV3 Sergi Sol va dirigir a la tertuliana Pilar Carracelas, i que no li van valer cap càstig. Si ens preocupa la violència que puguin tant exercir com patir els joves, hauríem de plantejar-nos fins a quin punt la tolerem en el nostre dia a dia.
El juego del calamar ha generat un pànic similar al que, al seu dia, van crear la sèrie Por trece razones, els jocs de rol o Bola de Drac. Com a Censor i les pel·lícules gore, aquests casos ens diuen més del que ens inquieta com a societat, en l’aspecte moral i tecnològic (què volem dir i amb què), que no pas del contingut que ens mostren. El que posa sobre la taula el pànic per El Juego del Calamar és la incapacitat d’analitzar de forma crítica allò que veiem, així com l’analfabetització digital de les generacions adultes, que no saben com ensenyar hàbits saludables d’ús d’internet als més menuts.
