El voraviu

Quan fa tres dies vaig sentir Sánchez parlar de referèndum binari vaig pensar que la cosa potser aniria per aquí, que tot era qüestió de llenguatge i que un referèndum binari, no, però un referèndum a seques, que és el que havíem parlat fins ara, sí. Però no es motivin, que no és el cas. Aclarit que un referèndum binari és un referèndum com els de tota la vida i que no es pot fer perquè divideix i fractura la societat, ara hem de veure quan li han sobrevingut a la noble eina del referèndum (binari o la mare que el va parir) les capacitats divisòries i fracturadores que ara li troba Sánchez. A veure si tots els mals venen d’aquí i nosaltres, sense saber-ho. Que potser hem anat acumulant divisions i fractures des d’aquell famós referèndum per la reforma política de l’any 1976? Que potser n’hi va afegir el de la Constitució espanyola del 1978? I aquell tan divertit del 1986 de l’OTAN (De entrada, no), que no va arribar ni al 60% de participació ni al 60% de vots favorables i que a Catalunya, les Canàries, Navarra i el País Basc el varen perdre? Estem dividits i fracturats per tots aquests o encara no havien assumit les capacitats divisòries i fracturadores que ara exhibeixen? I els referèndums per als estatuts d’autonomia? I el que proposava Illa aquest mateix mes de juny com a colofó de la taula de negociació? Res de res. Tots els referèndums que vulgueu, menys sobre l’autodeterminació o sobre la forma d’estat. Són aquests, dos els mataparents.

Per llei (disposició tercera de l’Estatut ribotat) tocaven a Catalunya inversions anuals per valor del 19% del PIB, i no s’han fet mai. També per llei (pressupostos generals de l’Estat) i com a agraïment que vots independentistes mantenen el govern més progressista de la història, se la passen (la llei) un any més per l’engonal. La inversió que proposen per al 2022 (en faran un bis el 2023) és del 17%. L’execució pressupostària mitjana a Catalunya dels darrers cinc anys no és del 113% com a Madrid, sinó del 65%. El 17% quedarà, a l’hora de la veritat, com un 11% del PIB, i donem gràcies a Déu i a la Cunillera si hi arribem. La mosqueta morta de la delegació del govern, que ens tracta com a beneits, que diria l’àvia Neus, predica que no patim, que hi ha uns calés de més que venen de no sé on i que compensaran no sé què. El més bonic del cas és que s’hauran de votar (els votarem perquè diuen que si no els votem ve la dreta) sense traspàs de Rodalies (diu la ministra de Transports que no pot ser). Els votarem sense el traspàs de la comissaria (buida) de Via Laietana (diu el ministre de l’Interior que no pot ser). I els votarem sense el blindatge del català en la llei de l’audiovisual (diu la ministra d’Economia que tampoc pot ser). Tots aquests pans hem deixat abans de la fornada de València, abans de l’eufòria, els petons i abraçades d’aquest cap de setmana entre els que fa quatre dies es ganivetejaven. Falten llacets, ja ho veureu.

L’any 2012 va ser l’any de la Jennifer, que s’havia gravat el novembre del 2011. La recorden? Era una xoni de Castefa que Els Catarres van popularitzar perquè se n’havien enamorat i van fer que ens n’enamoreéssim tots, perquè ens rèiem de nosaltres mateixos, de l’espardenya, les Aromes de Montserrat i mil simbolismes, tronats o no. “Em tunejaré el cotxe per tu, oh Jennifer!” Cap imaginàrem el que expliquen els papers de Pandora que feien cinc dels fills de Jordi Pujol. Just el 21 de novembre del 2012. En Jordi, la Marta, en Pere, l’Oleguer i la Mireia Pujol Ferrusola ingressaven 7 milions d’euros en societats offshore vinculades a la Banca Privada d’Andorra per invertir després en accions de grans empreses. Les societats creades a Panamà eren Kopeland (Jordi), Clipperland (Pere), Doran (Marta), Donerland (Mireia) i Kamala (Oleguer). Tant de moviment i glamur internacional amb la deixa de l’avi Florenci per a què? Diners per a projectes de país? Suport a la cultura tradicional i popular? Innovadors projectes de les elits intel·lectuals? Salvació per a la burgesia industrial? On anava la bitlletada? Al totxo especulatiu? Ni això! A autèntiques Jennifers! A les més Jennifers de totes les Jennifers que es fan i es desfan. No estaven enamorats d’una xoni, no. Del model xoni, estaven enamorats. Compraven accions del més sublim de les empreses xonis del regne d’Espanya. Concretament Abertis, Banco Santander i Telefónica. Nivellàs!

No sé què ho fa, però quan polítics que han generat grans expectatives rodolen pel pendent i es veuen convertits en poqueta cosa, és quan fan els millors diagnòstics guanyen dosis de franquesa i ajuden la ciutadania a fer-se càrrec de la situació real i entendre-la. La millor crònica del 40è congrés del PSOE a València l’ha escrit Susana Díaz, expresidenta de la Junta d’Andalusia, que havia de ser superlíder de l’esquerra i que ara és un elefantet aparcat al Senat. Al mig de tota la literatura barata per encàrrec o visceralment contrària que ha florit del congrés, brillava l’explicació pública de la presència de Díaz. Curta, clara i concisa. “Pedro nos quería a todos aquí.” I ja està tot dit. No hi va haver res més a València. Pedro els hi volia a tots per a la foto, i hi han anat tots, perquè si alguna cosa té el pal de paller del règim del 78 és que tots els que en són saben molt bé que no es mossega la mà de qui et dona menjar. I es cuiden els detalls. Per això el resultat a la búlgara. Per la cara de pomes agres de Felipe, ja es veia que mai considerarà gaire res Pedro Sánchez, però ara se l’ha de menjar amb patates perquè és ell el que està al darrere de la majoria de sous que entren a casa, i serà ell qui presidirà Europa els sis primers mesos del 2023, just abans de la campanya electoral. El gran pas endavant ha sigut abraçar el passat. Prou esquerra. Torna la socialdemocràcia. El gat ha d’agafar rates, i Espanya n’ha de ser una.

Qualsevol dia d’aquests, quan menys hi pensem, ens combreguen, com deia l’àvia Neus, amb una altra roda de molí. I ja en són una colla. Ja fa dies que remenen amb la història que potser estaria bé que l’emèrit donés explicacions. Per ell i per nosaltres, diuen que estaria bé. Quina barra! Explicacions! Primer va ser Zapatero i ara és el mateix Pedro Sánchez que s’hi recrea en els predicots postcongrés. És morbós, el muntatge. Primer veten totes les comissions d’investigació que es demanen al Congrés. Al mateix temps posen la fiscalia a mirar perquè ho entretingui un any, doni temps per fer regularitzacions, acabi dient que no ha trobat res que sigui punible, no hagi prescrit o es basi en proves consistents. I al final, que surti el penques a donar explicacions, com si no ens hagués collonat prou amb les explicacions donades en sortir de l’hospital després de l’episodi dels elefants i l’elefanteta. El recorden? “Lo siento, me he equivocado, no volverá a ocurrir.” Dilluns, Sánchez va anar més lluny de la teoria de les explicacions. Estaria disposat a fer un referèndum per veure si es vol canviar la Constitució per treure’n la inviolabilitat del rei. Si surt que no, Santes Pasqües, i si surt que sí, no només haurà pressionat el PP, sinó que ja tenim el pare protegit i el fill als altars, i ja dissenyarem noves formes de protegir-lo si acabem traient la inviolabilitat. Que se les fotin on els càpiguen, les explicacions. Està tot explicat.

Diu l’arquebisbe Omella que quan veu que a la tele inciten al sexe lliure pensa que ja poden anar treballant. Per a l’àvia Neus, un pastanaga era un individu que les deixava anar com els burros els pets. L’arquebisbe Omella és un pastanaga. No en tinc cap dubte. Li parlen de la pederàstia exercida per gent d’església i ell surt amb aquestes de la incitació al sexe lliure. Per què barreja pomes (el sexe als mitjans) amb rèptils (el delicte de la pederàstia)? Que no hi ha hagut pederastes a la seva organització des de molt abans que existís la televisió? I encara més, quins canals i quins programes mira l’arquebisbe per sentir-se incitat al sexe lliure? La tele en obert no passa pornografia. On està abonat? I sobretot, què entén ell per sexe lliure i què li preocupa del sexe lliure? Que no ha de ser, precisament, lliure, el sexe? Com la religió o com l’adscripció política? Un autèntic pastanaga! Per molt arquebisbat i per molta Conferència Episcopal que llueixi en el currículum. Perquè quan Josep Cuní, que era qui l’entrevistava, li recorda que estan parlant de la pederàstia que el mateix papa Francesc ha condemnat i si és que en culpabilitza els mitjans, Omella s’hi arrebossa. “Directament no, però si t’inciten a viure el sexe de qualsevol manera, ja em diràs...” Ja em diràs què, pastanaga? El que és contranatural és el vot de castedat, i això sí que deu incitar, veient els que hem vist que han acabat com han acabat, i els que no devem saber.

Vostès ja ho deuen sospitar, però els ho escric perquè no en quedi dubte. No soc dels que van al Círculo Eqüestre. No se m’hi ha perdut res i el que hi trobaria temo que no seria del meu gust. És possible, a més a més, que tampoc hi fos gaire ben rebut, a banda d’allò que l’àvia Neus en deia per fer compliments, que volia dir per educació, però com una mica de pagès. No m’hi busqueu, no. Si us en parlo és perquè llegeixo el que diuen les cròniques, fins i tot les del Círculo Eqüestre. Que a mi no se m’hi hagi perdut res no vol dir que no hi haguem de perdre el temps oportú per saber quina en maquinen i amb qui la maquinen. Dimecres les boquetes d’or eren la del periodista Joaquín Luna, la de l’advocat Miquel Roca, defensor de la princesa que no recordava res del que aprovava en consell d’administració, i del reconciliat de València, Felipe González. Pesos pesants tots ells, ja veieu, que no estan per romanços com el de les explicacions que l’emèrit es deu i ens deu, que prediquen Zapatero i Sánchez. Bé prou que ho saben, ells. Està tot explicat. L’ocurrència de Zapatero i Sánchez, com si fóssim psicoanalistes, tampoc s’aguanta en les altes esferes. És el que faltava pel duro. Felipe vol que torni i que li respectem la presumpció d’innocència. Com se la respecta ell, fent regularitzacions de milions a Hisenda! O sigui que ja ho sabem. A callar. El Círculo aplaudeix amb les orelles!