De “gos boig”a aliat d’occident

En la dècada dels anys vuitanta una aura de terror envoltava l’aleshores totpoderós Moammar al-Gaddafi. Era l’època de l’atemptat de Lockerbie, en què van morir més de 200 persones i en el qual l’ombra allargada del dictador sempre va planejar. També eren els temps en què l’expresident dels Estats Units Ronald Reagan el descrivia com “el gos boig del Pròxim Orient”. De fet, els nord-americans van bombardejar l’any 1986 les ciutats de Trípoli i Bengasi perquè consideraven que Líbia estava en l’òrbita del terrorisme internacional. Durant aquells anys, el mandatari va acceptar aquest rol, que li atorgava un gran protagonisme en l’escena internacional. Les haimes custodiades per dones fortament armades es van convertir en una de les seves excentricitats cada vegada que feia un viatge oficial. Havia arribat al poder l’any 1969 quan, ajudat per un grup d’oficials, va derrocar el rei Idris, de visita a Atenes. Gaddafi havia nascut a Sirte, al si d’una família beduïna –precisament el lloc on va morir a mans dels rebels l’octubre del 2011– i va acabar estudiant a l’acadèmia militar. Va voler mantenir el llegat de l’expresident egipci Abdel Nasser i va abraçar les idees del panarabisme i del socialisme. El gir que havia efectuat en els darrers anys de la seva vida –es va allunyar del terrorisme i suposadament havia destruït el seu arsenal d’armes de destrucció massiva– li va permetre passar de ser una seva imatge d’amenaça per a Occident a pràcticament un aliat.

Líbia, una antiga colònia italiana, és un país ric en petroli i gas i ha estat objecte de desig per a diverses potències internacionals en els darrers anys. La caiguda i mort de Gaddafi s’explica per l’inici de la Primavera Àrab. Els manifestants, animats per les notícies que arribaven de països veïns, com ara Tunísia i Egipte, van sortir al carrer per derrocar uns règims caducs. La resposta brutal del dictador va provocar la intervenció de l’OTAN, liderada pels Estats Units, que donava suport als rebels. Així, fa deu anys, Gaddafi moria brutalment assassinat.

El derrocament del dictador, però, no ha servit per donar estabilitat i progrés a Líbia. El país africà viu immers en el caos i s’ha convertit en la plataforma des d’on surten la majoria de pasteres que intenten arribar a Europa, fet que suposat la implantació de les màfies de tràfic de persones. També és un país ocupat per mercenaris. La Unió Europea mira Líbia com el dic de contenció –també ho és Turquia–, perquè els migrants no arribin a territori europeu. Líbia no se’n surt. És, deu anys després de la revolució, un país desballestat, fallit i immers en la violència. Rússia i Turquia, en bàndols enfrontats, miren de treure rèdit del conflicte. A l’horitzó: unes eleccions al desembre que han de servir, almenys, per escenificar una certa estabilitat deu anys després de la mort de Gaddafi.