EL CENTREDRETA CATALANISTA IMAGINARI

L’inici de l’anomenat “procés català” va provocar un terrabastall en els taulers d’escacs de la política catalana i espanyola. Les fitxes que semblaven més ben situades trontollaven i d’altres començaven a ocupar posicions estratègiques. La societat civil havia pres la iniciativa i empenyia tots els partits a triar entre radicalitat democràtica o atrinxerar-se, com fins aleshores, en el còmode règim del 78. Va ser aleshores quan el clàssic centredreta català de Jordi Pujol es va precipitar irremeiablement cap a una catarsi que va acabar amb la desintegració –política i econòmica– de l’ànima més conservadora i espanyolista de CiU, la Unió de Duran i Lleida, i va arrossegar CDC cap a l’independentisme, abandonant aquell sobiranisme moderat del peix al cove i començant a abraçar els principis republicans. Fins aleshores, el nacionalisme català imperant només tenia al davant el republicanisme de paraula d’una ERC que, com els convergents, creia en el pactisme amb Espanya.

Les grans manifestacions al carrer, transversals tant generacionalment com socialment, van anar impregnant el moviment independentista d’un to més progressista, d’acord amb els valors del republicanisme i superant les reticències inicials dels convergents a parlar de república –de fet, fins al darrer moment no hi va haver acord perquè la pregunta del referèndum inclogués la fórmula d’“estat independent en forma de república”–, de manera que l’independentisme ha quedat associat a uns valors que ja s’allunyen d’aquell catalanisme conservador que guanyava eleccions a Catalunya. Es pot ser independentista i de dretes? Sí, tot i que el mercat electoral, com ha pogut contrastar alguna sigla, és del tot irrellevant, perquè el marc mental dels catalans independentistes ha fet un clar viratge al centre i a l’esquerra. La dreta ha quedat reservada a formacions unionistes que neguen drets civils i polítics bàsics i que avalen la repressió contra la dissidència democràtica. Justament, l’independentisme ha radicalitzat encara més aquesta dreta espanyolista.

Però encara és més irrellevant electoralment –el 14-F n’és una prova– un centredreta catalanista controlat per les elits econòmiques del país –d’aquest i del veí– que pretén vendre una Catalunya folklòricament nacionalista que creu en les bondats de la unitat d’Espanya. O sigui, una Catalunya autonòmica que gestioni quatre quartos, una policia i una televisió, i que sostingui governs conservadors a Espanya que legislin per mantenir l’ordre i els equilibris del règim del 78.

Aquest sembla ser el projecte que vol liderar el PDeCAT amb Lliures i la Lliga Democràtica –de moment, el PNC de Marta Pascal se’n despenja–, tots tres orbitant indissimuladament al voltant de les elits empresarials més moderades –el president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, remena les cireres– i oferint un projecte polític que no sembla tenir gaire base social a Catalunya. Hi ha votants de centredreta a Catalunya? Sí, i molts, però són de centredreta sense l’etiqueta de catalanistes: des del PSC fins al PP, amb alguns despistats de Cs. I, si no, mirin Barcelona. El PSC de Jaume Collboni, que ha abandonat el centreesquerra per abanderar l’ordre i el business friendly que propugna també aquest centredreta catalanista que es vol rearticular.

En política mai no se sap, però demoscòpicament fa anys que aquests intents de recuperar un votant conservador i catalanista han fracassat. Hi ha conservadors independentistes i conservadors unionistes, conservadors republicans i conservadors monàrquics. Però ja no queden gaires catalanistes conservadors. Perquè, què vol dir ser catalanista després de l’1-O? Voler tornar a l’statu quo autonomista i voler sostenir una relació de vassallatge amb el poder autoritari que ha sotmès tot un país. Un mercat electoral ben extravagant. Però insisteixo, en política mai no se sap.