PRESUMPTA INNOCÈNCIA

Cap ciu­tadà –i aquesta cate­go­ria inclou els ser­vi­dors públics– no hau­ria de ser forçat a aban­do­nar càrrecs ni fei­nes quan és inves­ti­gat o jut­jat perquè d’aquesta manera es pro­te­gi­ria i res­pec­ta­ria més escru­po­lo­sa­ment la pre­sumpció d’innocència. Si una per­sona no és cul­pa­ble fins que no es demos­tra, ni les ope­ra­ci­ons espec­ta­cle de la poli­cia, ni les fil­tra­ci­ons interes­sa­des, ni les acci­ons egocèntri­ques de la judi­ca­tura, ni les con­dem­nes anti­ci­pa­des a través de titu­lars i de tele­notícies no hau­rien de com­por­tar l’avançament d’una sentència que encara no s’ha dic­tat. Els par­tits inde­pen­den­tis­tes cata­lans, vícti­mes del peri­o­disme mer­ce­nari, de la judi­ci­a­lit­zació de la política, de la poli­tit­zació de la justícia i del fili­bus­te­risme par­la­men­tari, saben molt bé de què va aquesta ofen­siva. Pre­ci­sa­ment per això costa d’enten­dre que s’empa­rin en el des­gast par­ti­dista per no apro­var un reforma del regla­ment del Par­la­ment que fins i tot els ser­veis jurídics de la cam­bra vali­den i que aju­da­ria a cor­re­gir la trampa d’aquesta falsa moral que s’imposa.