PERQUÈ NO ENS N’OBLIDEM

Quan fa qua­tre anys de l’exili i de la defensa jurídica dels polítics cata­lans que van deci­dir con­ti­nuar llui­tant fora, pot­ser és un bon moment per resu­mir el que s’ha acon­se­guit i refle­xi­o­nar sobre el que tenim pen­dent. Em limi­taré a la part que em cor­res­pon, que no és cap altra que la jurídica.

Sobre la base de la decisió política i humana adop­tada pel pre­si­dent Puig­de­mont i part del seu govern, es va estruc­tu­rar una línia de defensa que per­metés, en un ter­mini rao­na­ble de temps, esta­blir, d’una banda, el caràcter repres­siu de la per­se­cució penal a la qual serien sot­me­sos; d’una altra banda, evi­tar els seus lliu­ra­ments res­pec­tius a Espa­nya, i, final­ment, gene­rar uns meca­nis­mes de defensa que els per­me­tes­sin asse­gu­rar-se un espai de lli­ber­tat des del qual poder con­ti­nuar fent política, des­mun­tar la causa que s’esgri­mia en con­tra d’ells i retor­nar a Cata­lu­nya com a per­so­nes lliu­res i com­pro­me­ses que són.

La tasca no era fàcil i encara menys en un moment de gran incer­tesa i amb un relat monolític segons el qual es trac­tava d’uns col­pis­tes que havien fugit per por d’afron­tar les seves res­pon­sa­bi­li­tats. Segu­ra­ment, el més gran dels èxits acon­se­guits fins ara ha estat, jus­ta­ment, des­mun­tar aquest relat i la resta dels relats que s’han anat ges­tant de manera sis­temàtica per enco­brir el fracàs de l’estratègia repres­siva.

Tot va començar a empen­tes i rodo­lons, però des que vaig conèixer els qui serien els meus defen­sats vaig tenir clar que hi havia defensa i que ells en serien una part essen­cial; a poc a poc ens vam anar conei­xent, va anar aug­men­tant la con­fiança i, sobre­tot, vam anar interac­tu­ant de manera que allò que era jurídic els per­metés con­ti­nuar fent allò pel qual van mar­xar a l’exili.

Men­tre a Espa­nya tots ana­ven a la presó, el pri­mer tri­omf exte­rior va con­sis­tir a acon­se­guir que els exi­li­ats que­des­sin en lli­ber­tat després de posar-se, voluntària­ment, a dis­po­sició de les auto­ri­tats bel­gues; aquesta decisió va ser mal encai­xada en les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals espa­nyo­les però va ser una clara mos­tra del xoc de cul­tu­res jurídiques que es pro­dui­ria al llarg de tot aquest procés… Men­tre a Espa­nya es feia ser­vir la presó pro­vi­si­o­nal, a Europa, pels matei­xos fets, s’acor­dava la lli­ber­tat… Com sol pas­sar als països amb una cul­tura democràtica con­so­li­dada.

El novem­bre del 2017 va ser un mes molt intens en què tot l’equip jurídic ràpida­ment mun­tat per a aquest cas es va haver d’estu­diar bé l’eti­o­lo­gia del cas, per­fi­lar les línies de defensa, conèixer els dife­rents argu­ments, bus­car les pro­ves, tra­duir-les i des­ple­gar la defensa… Però la recom­pensa arri­ba­ria el 4 de desem­bre d’aquell any una vegada cele­brada la vista i havent com­pro­vat que el cas no era, jurídica­ment par­lant, via­ble, per la qual cosa, l’endemà, el jutge Lla­rena va come­tre el pri­mer dels seus grans errors estratègics: va reti­rar aque­lla ordre euro­pea de detenció i entrega (OEDE).

Aquest pri­mer èxit va gene­rar un espai de temps que va per­me­tre als nos­tres defen­sats poder con­ti­nuar amb la seva acti­vi­tat i gua­nyar les elec­ci­ons del 21 de desem­bre d’aquell any, i a nosal­tres, els advo­cats, començar a pre­pa­rar-nos per a una bata­lla que, estàvem segurs, arri­ba­ria més d’hora que tard; així va suc­ceir a par­tir del 23 de març del 2018, quan es va decre­tar el pro­ces­sa­ment del pre­si­dent i tot el seu govern.

Dos dies més tard, el pre­si­dent Puig­de­mont va ser detin­gut a Ale­ma­nya quan tor­nava a Bèlgica per posar-se a dis­po­sició de les auto­ri­tats judi­ci­als d’aquell país; la joia a l’Estat era com­pa­ra­ble a la vis­cuda quan es va gua­nyar la copa del món a Sud-àfrica… només que en aquesta ocasió no hi havia cap motiu per a una ale­gria tan injus­ti­fi­cada.

Dotze dies va durar l’ale­gria fins que, i nova­ment pre­nent com a base cri­te­ris d’inter­pre­tació democràtica del dret, va ser posat en lli­ber­tat, fet que va con­ge­lar som­riu­res i va obrir la porta a tota mena d’espe­cu­la­ci­ons, male­dicències i des­va­ris d’opinió man­cats de qual­se­vol fona­ment. Ni conei­xien el dret ale­many, ni l’euro­peu, ni eren capaços de com­pren­dre com s’aplica el dret en ter­mes democràtics.

En paral·lel al que s’havia vis­cut a Ale­ma­nya, a Bèlgica i a Escòcia la situ­ació no era dife­rent: Comín, Ser­ret, Puig i Pon­satí s’havien pre­sen­tat voluntària­ment davant de les auto­ri­tats cor­res­po­nents i tots gau­dien de lli­ber­tat pro­vi­si­o­nal.

Men­tres­tant, tots els ulls esta­ven posats a Sch­leswig-Hols­tein i a bus­car la fórmula per por­tar el pre­si­dent Puig­de­mont davant del Suprem espa­nyol i vam ser capaços de cons­truir una línia de defensa sòlida, cohe­rent i clara que va com­por­tar, a Bèlgica, la devo­lució de l’OEDE pel fet d’estar mal tra­mi­tada… Va ser lla­vors, el 16 de maig del 2018, quan molts van conèixer el nom de Bob-Dogi i el que era relle­vant de la sentència que el Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea havia dic­tat en el seu cas.

Dos mesos després, i de tor­nada a Ale­ma­nya, el Tri­bu­nal Supe­rior de Sch­leswig-Hols­tein va rebut­jar lliu­rar el pre­si­dent Puig­de­mont pel fet d’enten­dre que els fets no eren cons­ti­tu­tius de rebel·lió, ni de sedició, ni de desor­dres públics; era, si s’hagués fet ser­vir ade­qua­da­ment, un tor­pede en la línia de flo­tació de la causa que seguia el seu curs al Tri­bu­nal Suprem, encara que auto­rit­zava el lliu­ra­ment per mal­ver­sació, no perquè existís sinó perquè ente­nien que era un delicte comprès en el catàleg d’entre­gues automàtiques esta­blert per a les OEDE.

Lla­rena, en el que va ser el seu segon gran error estratègic, va rebut­jar el lliu­ra­ment només per mal­ver­sació i va pro­ce­dir a reti­rar totes les OEDE en curs, motiu pel qual mai no vam poder saber, encara que tenim bases sòlides per intuir-ho, com resol­dria Escòcia la recla­mació con­tra Clara Pon­satí.

A par­tir d’aquests resul­tats el pas següent con­sis­tia a gua­nyar un espai de lli­ber­tat més gran perquè els exi­li­ats pogues­sin desen­vo­lu­par aque­lla acti­vi­tat política que els va por­tar a l’exili, i això depe­nia, entre altres coses, de gua­nyar unes elec­ci­ons euro­pees i, segons aquests resul­tats, cons­truir la bas­ti­men­tada jurídica que els garantís la seva lliure cir­cu­lació i el retorn a Cata­lu­nya. Sabíem, en tot cas, que estàvem ja en ter­reny inex­plo­rat i, per tant, calia anar pas a pas sobre una base jurídica molt sòlida que era, jus­ta­ment, la que li fal­tava i li falta a la causa del Suprem.

La feina dels exi­li­ats, i la con­fiança dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya, els va por­tar a gua­nyar els escons al Par­la­ment Euro­peu i, a par­tir d’aquí, ens tocava a nosal­tres defen­sar els seus drets i lli­ber­tats, cosa que vam començar a fer, jun­ta­ment amb Pep Costa i una altra per­sona més, des d’aquell mateix ins­tant.

Acon­se­guir que se’ls reco­negués la con­dició d’euro­di­pu­tats no va ser sen­zill, fins i tot diria que hi va haver moments en què pro­pis i estranys dub­ta­ven del que estàvem fent, però els que no van dei­xar de con­fiar mai en la nos­tra feina van ser els exi­li­ats i això va ser fona­men­tal.

Men­tre lliuràvem la bata­lla pels escons, es va dic­tar la sentència del procés i, a par­tir d’aquí, Lla­rena va cur­sar, per ter­cera vegada, les OEDE que ara, per imperi de la llei i en con­tra del seu cri­teri, estan sus­pe­ses.

Amb les OEDE en vigor, i mal­grat a qui li pesi, el 20 de desem­bre del 2019 Luxem­burg ens va donar la raó i va forçar així un reti­cent Par­la­ment Euro­peu a reconèixer-los com a euro­di­pu­tats, amb el que això impli­cava. Un cop assu­mits els escons, el Suprem no va per­dre temps sol·lici­tant el supli­ca­tori davant del Par­la­ment Euro­peu i és aquí on va començar la segona fase de la defensa de l’exili i que, ara, està rela­ti­va­ment a punt d’aca­bar.

Els supli­ca­to­ris van tri­gar més del pre­vist a subs­tan­ciar-se i això va ser pro­ducte, prin­ci­pal­ment, de la pandèmia i les seves res­tric­ci­ons, però, final­ment, la vista a porta tan­cada davant del comitè JURI del Par­la­ment Euro­peu va tenir lloc el 13 de gener. Sabíem que aquesta vista no ser­vi­ria de res, ja que aquest comitè estava con­tro­lat a través d’una forta presència del naci­o­na­lisme espa­nyol diri­git per l’euro­di­pu­tat Adrián Vázquez; tot i això, era un tràmit ine­lu­di­ble i que apro­fi­taríem perquè els tres euro­di­pu­tats expo­ses­sin un resum dels cen­te­nars de pàgines d’al·lega­ci­ons que havíem anat apor­tant al llarg dels mesos pre­ce­dents i que des­mun­ta­ven la petició d’aixe­ca­ment de la immu­ni­tat.

A la vista, hi arribàvem molt reforçats perquè dies abans, el 7 de gener del 2021, la Cam­bra d’Apel·laci­ons de Brus­sel·les ens havia donat la raó rati­fi­cant la decisió adop­tada pel Tri­bu­nal de Pri­mera Instància de Brus­sel·les del 7 d’agost del 2020, mit­jançant la qual es dene­gava el lliu­ra­ment de Lluís Puig de manera defi­ni­tiva; aquest èxit es va deure, entre altres coses, a la mateixa actu­ació del jutge Lla­rena, que va apor­tar docu­men­tació sobre la legis­lació espa­nyola que no dei­xava cap dubte sobre la manca de com­petència del Tri­bu­nal Suprem, i això es va con­ver­tir en el seu ter­cer gran error.

Tan impor­tant era aquest resul­tat com el con­tin­gut de la sentència, que esti­mava que no es podia pro­ce­dir al lliu­ra­ment perquè exis­tia risc evi­dent que es vul­nerés el seu dret a la pre­sumpció d’innocència i perquè el Tri­bu­nal Suprem no era el com­pe­tent per inves­ti­gar els fets pels quals se’l recla­mava. Era una victòria doble que con­tras­tava amb la com­petència auto­con­ce­dida per part del Suprem per con­dem­nar la resta de mem­bres del govern del pre­si­dent Puig­de­mont a ele­va­des penes de presó.

El 9 de març del 2021 el ple del Par­la­ment Euro­peu va pro­ce­dir a votar la pro­posta d’aixe­ca­ment de la immu­ni­tat i així es va acor­dar, no sense que el naci­o­na­lisme espa­nyol s’emportés una gran sor­presa: va ser apro­vat per 58 a 42% dels vots de la cam­bra, motiu pel qual, almenys, qua­tre de cada deu dipu­tats euro­peus con­si­de­ra­ven que es trac­tava d’una per­se­cució política. Si avui es repetís aquesta votació, segu­ra­ment, el resul­tat ens seria molt més favo­ra­ble a la vista dels com­por­ta­ments recents del Tri­bu­nal Suprem.

Tot just con­ce­dir-se el supli­ca­tori, el jutge Lla­rena va pro­ce­dir a reme­tre una qüestió pre­ju­di­cial davant del Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea (TJUE) no sense “per­dre’s en la tra­ducció”, fet que va ser ràpida­ment posat en evidència pel mateix TJUE.

Més que les res­pos­tes que li entre­gui el TJUE a aques­tes qüesti­ons pre­ju­di­ci­als, que tots les podem intuir, l’estratègia seguida per al seu plan­te­ja­ment no és cap altra que gua­nyar temps, man­te­nir l’statu quo i inten­tar gene­rar alguna situ­ació, com la recent­ment vis­cuda a Itàlia, en què es pogués pro­ce­dir a la detenció dels exi­li­ats i el seu lliu­ra­ment a Espa­nya.

El jutge Lla­rena, com tot bon jurista, coneix les nor­mes que regu­len les qüesti­ons pre­ju­di­ci­als i, per tant, sap per­fec­ta­ment que la seva pre­sen­tació suspèn el pro­ce­di­ment del qual por­ten l’ori­gen; no obs­tant, i com vam des­co­brir el 23 de setem­bre, ell no només no va sus­pen­dre el pro­ce­di­ment, sinó que va man­te­nir en vigor les OEDE, fet que no conei­xia ni l’advo­cada de l’Estat que repre­senta Espa­nya al TJUE.

En paral·lel a tot aquest esde­ve­nir pro­ces­sal, con­tra la reso­lució del Par­la­ment Euro­peu vam inter­po­sar una demanda d’anul·lació davant del Tri­bu­nal Gene­ral de la Unió Euro­pea (TGUE) i vam sol·lici­tar unes mesu­res cau­te­laríssi­mes que ens van ser ator­ga­des al juny. Aquesta mesura va ser recor­re­guda pel Par­la­ment Euro­peu i per Espa­nya, que es va sumar al pro­ce­di­ment a títol d’inter­vi­nent i, en vista del que es va expo­sar, espe­ci­al­ment per Espa­nya, el TGUE va enten­dre que no eren necessàries les mesu­res cau­te­lars perquè el pro­ce­di­ment d’ori­gen i, per tant, les OEDE esta­ven sus­pe­ses. Aquesta era l’entesa gene­ral, però Lla­rena tenia una altra visió i uns altres plans.

Jus­ta­ment d’aquests plans i visió ens vam assa­ben­tar quan el pre­si­dent Puig­de­mont va ater­rar a l’Alguer la nit del 23 de setem­bre i va ser detin­gut en vir­tut d’una OEDE que tots, inclosa la repre­sen­tació del Regne d’Espa­nya, enteníem que estava sus­pesa. Poques hores van ser sufi­ci­ents per a la seva posada en lli­ber­tat perquè la jut­gessa encar­re­gada de la seva situ­ació per­so­nal va assu­mir, tal com s’espe­rava, que, d’acord amb l’Esta­tut del Tri­bu­nal de Justícia, l’OEDE estava sus­pesa i que el pre­si­dent gau­dia de plena immu­ni­tat.

Una set­mana després, i mal­grat els laments d’alguns, la Cam­bra d’Apel·laci­ons de Sàsser va rati­fi­car aquesta entesa i va dei­xar suspès, sine die, el pro­ce­di­ment obert dies abans a instància del jutge Lla­rena.

No pas­sa­ria de ser una anècdota més d’aquests anys el que s’ha vis­cut a Itàlia, però les con­seqüències de tal des­propòsit es veu­ran els pròxims mesos, i es demos­trarà que s’ha trac­tat del quart gran error del jutge Lla­rena, ja que si alguna cosa ha que­dat clara de tan des­lle­ial com­por­ta­ment és que hi ha una evi­dent pèrdua d’impar­ci­a­li­tat per part del jutge Lla­rena i, encara pit­jor, que amb el propòsit d’empre­so­nar el pre­si­dent i els exi­li­ats s’arriba a límits incom­pa­ti­bles amb el bon fer judi­cial a Europa i que es basa en la con­fiança mútua.

Els diver­sos pro­ce­di­ments que tenim oberts davant del TGUE i les pre­ju­di­ci­als davant del TJUE són l’etapa final en la col·locació de les peces d’un puzle que vam començar a cons­truir el 29 d’octu­bre del 2017 i que ara, després de molts dis­gus­tos, molta repressió i un ele­vat cost per­so­nal, es comença a enten­dre i que, sens dubte, en els pròxims mesos s’aca­barà de visu­a­lit­zar.

És d’aquests dife­rents pro­ce­di­ments dels quals sor­girà un marc jurídic que garan­teixi ple­na­ment la immu­ni­tat dels tres euro­di­pu­tats i que per­meti que puguin tor­nar, molt abans del que molts desit­ja­ven, a Cata­lu­nya, i, a això, cal unir-hi una cosa essen­cial: de les pre­ju­di­ci­als plan­te­ja­des pel jutge Lla­rena sor­girà una altra sèrie de res­pos­tes que li per­me­tran garan­tir a Lluís Puig la seva lliure cir­cu­lació, així com una cosa que anem dis­cu­tint des d’un començament: que el Tri­bu­nal Suprem no és l’òrgan com­pe­tent per enten­dre dels fets pels quals se’ls reclama als qua­tre exi­li­ats.

No era jurídica­ment fac­ti­ble dis­cu­tir tots els pro­ble­mes legals sor­gits arran de la repressió des­en­ca­de­nada després de l’1 d’octu­bre del 2017, calia seg­men­tar els temes, plan­te­jar-los en diver­sos esce­na­ris i por­tar-los, final­ment, tots davant la justícia euro­pea, aquest ha estat el tre­ball rea­lit­zat aquests qua­tre anys.

En cap d’aquests pro­ce­di­ments estem bus­cant una res­posta que com­porti un esforç ni al TGUE ni al TJUE en el qual hagin de can­viar la seva juris­prudència o crear-ne una de nova; tot el que hem dema­nat s’ajusta, acu­mu­la­ti­va­ment, a allò que ja han esta­blert ells en dife­rents casos i sentències i, ara i a causa de la com­ple­xi­tat del cas català, els dema­nem que posin tot això en línia i donin la res­posta que, con­forme al dret de la Unió, per­meti des­ju­di­ci­a­lit­zar la política i por­tar el con­flicte allà d’on mai no hau­ria d’haver sor­tit: la nego­ci­ació política.

La nos­tra feina ni ha con­sis­tit ni con­sis­teix en el fet de solu­ci­o­nar la part política del con­flicte sinó, sim­ple­ment, des­ju­di­ci­a­lit­zar la política perquè les parts es puguin embar­car en un procés de nego­ci­ació que els porti a una solució satis­factòria per a tot­hom. Aquest procés polític només es pot fer entre per­so­nes lliu­res, que es reco­ne­guin mútua­ment en els seus drets i legi­ti­mi­tats, i que esti­guin dis­po­sa­des a mirar el futur, que és jus­ta­ment el que ha fallat fins ara per part dels que van arros­se­gar la política als jut­jats i, també, dels que han apos­tat per sor­ti­des indi­vi­du­als a allò que és col·lec­tiu.

Han estat qua­tre anys ver­ti­gi­no­sos, qua­tre anys en els quals hem pagat un preu molt alt, però, sens dubte, han estat qua­tre anys que han val­gut la pena perquè hem pogut ser al cos­tat cor­recte de la història.