POBLES EN L’OBLIT

La Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut Ramon Muntaner han publicat recentment un estudi sobre la realitat del país i la seva gent. Segons aquest treball, la comarca del Pallars Jussà és la més despoblada de Catalunya i la que té més nuclis de població deshabitats. La seva capital, Tremp, té agregats un total de setze nuclis sense cap veí. La investigació, que és del tot reveladora, ha aconseguit identificar més de tres-cents pobles abandonats al Principat. En aquest rànquing, darrere del Pallars Jussà, trobem l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, l’Aran, el Priorat i la Terra Alta.

Certament, aquest és un problema que arrosseguem des de fa anys però que necessita urgentment respostes valentes i ambicioses. La pandèmia sembla que ens ha ajudat a redescobrir alguns indrets i, fins i tot, ha disparat l’interès per viure en pobles. Però perquè això esdevingui una dinàmica real i continuada en el temps cal que s’hi aboquin recursos i es planifiquin estratègies polítiques, socials i d’habitatge que ho facin possible. És a dir, es tracta de desenvolupar noves infraestructures, de millorar el transport públic, de garantir la provisió de determinats serveis i d’assegurar unes bones telecomunicacions. Catalunya ha avançat durant massa anys de manera centralitzada. Barcelona i la seva àrea metropolitana aglutinen encara el gran volum d’activitats socioeconòmiques i culturals. Un fet que, evidentment, condiciona el lloc on viure. Per això és imprescindible apostar pel reequilibri territorial. Progressar com a país tot cuidant la diversitat de circumstàncies i indrets que el caracteritzen. L’objectiu ha de ser crear oportunitats arreu perquè les persones puguin decidir, sense restriccions ni límits, on s’instal·len i on desenvolupen la seva activitat professional.

És evident que els pobles petits són font de riquesa i coneixement, però han de ser també un lloc accessible i còmode. El país no pot abandonar el teixit humà que caracteritza les nostres viles. S’ha idealitzat la vida rural? Segur que sí. Perquè viure en alguns pobles no és fàcil. La falta de comunicacions és el que ho fa més evident. I no parlem de fibra òptica o connexió 4G; en algunes zones encara no arriba la cobertura mòbil. Pot semblar paleolític, però és real.

Per tant, sense un compromís polític ferm és molt complicat revertir la situació. No es tracta només d’una voluntat personal, d’uns ideals o d’uns desitjos; aquests han de concordar amb les possibilitats que existeixen en cada nucli de població. És difícil prendre determinades decisions si hem de viure aïllats de la societat, sense veïns o sense tenir les cobertures essencials de comunicació i desplaçaments ben resoltes. Un paisatge idíl·lic és meravellós, però també pot ser pobre i infructífer si no s’explota de manera respectuosa, harmònica i equilibrada.

Es tracta de treballar en xarxa, d’incentivar i promoure l’autonomia local, d’entendre les idiosincràsies de tots els municipis i comarques, sense excepcions ni complexos. I això s’aconsegueix amb coordinació i cooperació entre administracions i amb inversions públiques. Aquestes inversions, un cop executades, han de servir per revalorar les singularitats de cada regió i per publicitar els avantatges de cada racó, contrada o poble.

Molts representants polítics s’omplen la boca dient que treballaran per aturar el despoblament rural. Però les paraules s’han de traduir en compromisos irrenunciables. I sembla que ja anem tard. Una família que s’instal·la en un poble pot aconseguir que no tanquin l’escola o que la botiga de queviures segueixi dempeus. Què volem: pobles en l’oblit o farcits d’oportunitats i de vida? Preguntem-nos-ho i actuem en conseqüència.