I SI FOSSIN ELS VOSTRES FILLS?

La brutal violació d’una nena de 16 anys a Igualada ha encès un debat colèric sobre com s’hauria de castigar els violadors. L’horror, la indignació i la ràbia per uns fets execrables han desbocat la set de venjança. Twitter va ple de proclames a favor de la pena de mort, la lapidació pública o d’encendre una pira a la plaça i cremar vius els depredadors; que serveixi d’escarment, fent el més mal possible. Voler-s’hi tornar és una actitud comprensible. Però, després d’uns dies d’ira i horror, la pregunta que ens hem de fer com a societat és: què faríem si fóssim els pares i les mares d’uns nois capaços de cometre un crim d’aquestes característiques? Sempre que hi ha un atac monstruós, el primer que fem és deshumanitzar l’agressor. Fent-ho, el deformem i l’aïllem de la nostra normalitat, dient-nos: a prop meu, entre els meus, això no pot passar. És una actitud preventiva, d’autodefensa. Passa quan se sap que algú ha abusat d’un infant; quan algú mata la seva dona; quan un home (o un grup d’homes) viola una dona. Són monstres, no són dels nostres. Aquest biaix encara s’ha accentuat més furgant en la nacionalitat dels agressors, com si això comportés motivacions més violentes; una reacció que incorpora el pitjor del racisme i la xenofòbia i crides perillosíssimes a pogroms incontrolats. Però això no canvia la crua realitat: en el 82% dels casos de violacions, l’home –perquè en un 99% és un home– és conegut per la víctima.

Si aquests xicots fossin coneguts vostres, els vostres fills, els vostres veïns, els fills d’uns amics, o els amics dels vostres fills, el que voldríeu seria trobar una sortida. Entendríeu el càstig, però també buscaríeu els perquès, què ha fallat per portar-los a cometre un atac inhumà. Això si no recorreguéssiu a exculpar-los (quan són famosos) o a culpabilitzar directament la víctima (què feia una noia sola de matinada?). Què farem, doncs, més enllà de dir a les nostres filles que són víctimes potencials? Com educarem els nostres fills? Aquest dilema exposa una contradicció nefasta: no hi ha bretxa de gènere més gran que aquesta, que elles aprenguin, abans que res, que han de viure amb por.