EL 2050 DELS HIPÒCRITES

“Hem d’actuar ara, no podem espe­rar al 2050”, ha dit Joe Biden sobre la neces­si­tat de fre­nar el canvi climàtic. Doncs va, posem-nos-hi. Què fem pri­mer? Tra­iem del segon i del ter­cer món la pro­ducció dels béns de con­sum que tant con­ta­mina i que els hem deri­vat per aba­ra­tir-nos-en els preus i la mà d’obra i la tor­nem al pri­mer món? Apu­ja­rem aquí els sala­ris i els preus i redui­rem els bene­fi­cis sense des­pen­ti­nar-nos? O car­go­la­rem encara més les clas­ses popu­lars perquè siguin pobres i no hagin de con­su­mir con­ta­mi­nants? Atu­rem el trans­port inter­con­ti­nen­tal per mar i aire? Tra­iem de les mans espe­cu­la­do­res la pro­ducció i la dis­tri­bució de l’ener­gia perquè no es boi­co­tegi la tran­sició cap a la sos­te­ni­bi­li­tat? Ens ho per­me­tran els amics i patro­ci­na­dors de Biden i de tots els man­da­ta­ris que aquesta set­mana papa­llo­ne­gen per Glas­gow? Res de tot això pas­sarà abans del 2050. Això sí: ens bom­bar­de­ja­ran sense com­passió per incul­car-nos sen­ti­ments de culpa i asse­nya­lar-nos com a prin­ci­pals actius per can­viar el guió d’aquesta hipòcrita comèdia que no hem escrit, que no diri­gim i que pro­ta­go­nit­zem com a sub­jec­tes pas­sius.