CENT ANYS DE (DES)CONCERT

Fa pocs dies, en un debat sobre el finançament autonòmic, va reaparèixer Jordi Pujol. I també ho va fer el tema del concert econòmic, un clàssic entre els clàssics. L’expresident, que no formava part de la taula, va demanar la paraula per aclarir que durant el debat estatutari del 1979 s’havia demanat un model semblant al del País Basc, però que només el defensaven els representants de CDC i ERC (en minoria) i que, a més, el govern espanyol es va negar a concedir-lo perquè l’economia catalana era massa important per a l’Estat espanyol i això ho “desequilibraria tot”. La resposta a l’incís de Pujol no va arribar des de Madrid, sinó des del País Basc. Pedro Luis Uriarte, qui era conseller d’Economia i Hisenda en el primer govern autonòmic basc, va voler aclarir: “Durant l’estiu del 1980, se li va oferir en presència meva un concert a Catalunya, quan negociàvem el nostre, i el va rebutjar.” Les raons, segons Uriarte, es resumien en la impopularitat de recaptar impostos i la confiança dels dirigents catalans a treure més recursos negociant amb Madrid.

En realitat, el relat del PNB sona molt més a la necessitat de justificar un model exclusivista que a res més. Primerament, perquè el concert econòmic ha estat una reivindicació històrica del catalanisme i no una rebequeria de darrera hora. Només cal rastrejar les hemeroteques per comprovar-ho. Ja el 9 de març del 1900, amb motiu del debat de la llei de pressupostos, el diputat Joan Sallarès, expresident de Foment del Treball, va presentar una esmena a favor d’aquest model. El ministre d’Hisenda, Fernández Villaverde, després d’aclarir que el sistema de finançament que es proposava era “semblant al de les províncies basques i Navarra” i de puntualitzar que aquest havia estat reconegut “per causes de caràcter històric”, va rebutjar la proposta catalana perquè “lesiona i menysté la sobirania econòmica de l’Estat”. Uns arguments tan contundents com recurrents. El debat es va tornar a posar al damunt de la taula el 1918, amb les bases presentades per la Mancomunitat, i el 1931, amb l’Estatut de Núria. Però la resposta, com el 1979, va ser sempre la mateixa. De fet, fa molts anys, més de cent, que vivim en ple (des)concert.