LES DIFERÈNCIES SUMEN

El debat de la llen­gua fa dies que torna a estar damunt la taula i ha obli­gat el govern de la Gene­ra­li­tat a actuar després de cons­ta­tar que els alum­nes cada vegada fan ser­vir menys el català a les esco­les i als ins­ti­tuts, una situ­ació que no ve d’ara. Fa temps que es denun­ci­ava aquesta rea­li­tat que s’ha anat impo­sant de manera lenta i sos­tin­guda. Una tendència que ha anat a més, en part perquè a l’entorn digi­tal per on es bellu­guen els nens i nenes i els nois i noies majo­ritària­ment hi domina una sola llen­gua, la cas­te­llana. I després, quan sur­ten de l’espai vir­tual a la rea­li­tat, la llen­gua vehi­cu­lar i de relació, sovint, és a par­tir d’aquests models que han sen­tit per repe­tició a les xar­xes. Que el català, com el noruec o el finès, sigui pre­sent a la xarxa i a les pla­ta­for­mes és neces­sari, però al nivell més bàsic, arran de car­rer, a les esco­les, molt em temo que les acci­ons gover­na­men­tals no reei­xi­ran. Tot allò que suposa una impo­sició, una obli­gació, no té accep­tació. Aques­tes acci­ons benin­ten­ci­o­na­des només seran com aquells pegats que de petits posàvem a les rodes de la nos­tra bici­cleta quan per­dien vent. A la llarga, a la roda li sor­tien més forats, més fui­tes i els pegats no ser­vien, i la roda l’aca­ba­ves llençant i can­vi­ant per una altra. Als joves, els aca­barà pas­sant el mateix. Can­vi­a­ran el català pel cas­tellà si no el sen­ten i, sobre­tot, si no el veuen útil per rela­ci­o­nar-se. Aquests dies que als mit­jans s’ha tor­nat a par­lar de l’emergència climàtica a propòsit de la cimera de Glas­gow, als infor­ma­tius cata­lans com­par­tia minuts amb la qüestió de la llen­gua, i no he pogut evi­tar com­pa­rar-ho. Sem­pre ens pen­sem que encara hi som a temps, tant per sal­var el pla­neta com per sal­var el català. Començo a pen­sar que hem fet tard, tant en una qüestió com en l’altra. I que mal­grat aquesta funesta inèrcia, no dei­xa­rem de mili­tar en el res­pecte al medi ambi­ent ni de defen­sar que aquí vivim en català. Par­lant d’ense­nya­ment, crec si es fomentés el reco­nei­xe­ment cap a la diferència, es valo­ra­ria com cal una llen­gua, una manera de ser, de pen­sar o d’actuar que són dife­rents a la majo­ritària i que són igual­ment res­pec­ta­bles i enri­qui­do­res. Les diferències no res­ten, al con­trari, sumen.